ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

5 d’abril de 2016

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà

Fotos: Júlia Llorca Tauste



Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia, em trobara aquest llombrígol (al meu entorn, n'he sentit a dir també «jambrígol») reptant per un camí asfaltat en un dia d'excursió dominical. Els dos d'excursió, cuc i jo, però cadascun a la seua manera.... I li vaig fer la foto.





Això també és un «llombrígol» («Cicatriu formada enmig del ventre en rompre's o tallar-se i assecar-se el cordó umbilical», segons el Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.


Aquesta foto  —així com la resta de les imatges umbilicals— sí que és obra de Júlia Llorca Tauste, que, els llombrígols / melics humans, sí que els fotografia sense cap inconvenient.


Pel que fa a l'etimologia, diu el mateix diccionari —atenció, que és ben bonica l'explicació—: «del llatí *umbilīcŭlu, diminutiu d'umbilicu, mateix significat, amb una anomalia en la síl·laba inicial (la presència de ll-) que uns han explicat per una aglutinació de [la forma llatina de] l'article, illu, però que també podria deure's a influència de lumbrīcu ‘llombric’ per la forma de cuc que té el bocí de cordó umbilical que penja del llombrígol d'un infant fins que s'ha assecat completament.» És a dir, això, a través de la mirada fotogràfica de Júlia:


Des que no en veig cap en directe, com ha canviat la manera de fer que s'asseque el cordó umbilical d'un nadó!


I ara caldria saber en quin moment evolutiu es troben les formes «llombrígol» i «melic», segons l'ingent, incomparable, grandiós lingüista Joan Coromines. Vegem:

«Llombrígol», i abans lombrígol, alteració de l'ombrígol (en el qual s'adherí l'article), que resultà d'una dissimilació d'ombelígol, provinent del llatí [vg. paràgraf anterior extret del DCVB]; d'aquest, passant per l'omelic resultà l'altre nom (lo)melic, de la mateixa part del cos. [...] Fins avui es reparteixen el nostre territori lingüístic aquest nom [llombrígol] i el melic —lo melic—» que resulta d'una mala separació de la combinació d'article i substantiu.

L'hem trobada, la forma l'omelic anterior a la mala separació apuntada per Coromines, en un poema breu i delicat, i sempre sensual, com ho és tot el llibre El poema de la rosa als llavis, d'en Salvat-Papasseit. Heus-lo ací:


PERQUÈ ÉS ALTA I ESVELTA

Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!

—Més avall si arribaven
floria l’omelic.

Joan Salvat-Papasseit: El poema de la rosa als llavis, Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2006 (1923, 1a edició).


Foto extreta del bloc Literart Raval. L'artista de la persiana és Nuria Frago; l'autor de la fotografia, Giacomo Donati.

Les vides secretes de les paraules porten incorporada la càrrega emocional, subjectiva, que ens han anat inoculant a través de les nostres lectures. En el meu cas, per exemple, el mot «melic» sempre estarà associat a la lectura i la profunda commoció que em va causar La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. No fa massa dies hi passejava, per aquella plaça de Barcelona, i pensava de quina manera la literatura, i l'art, ens transformen la noció de la pròpia realitat i carreguen de connotacions especials un lloc, un espai. O una paraula, per sempre més relacionada amb un llibre, amb el fragment memorable d'un llibre. Posem per cas «melic» que, com un element arquitectònic més, com un colom volander o com el gerani que creix en un cantó, és capaç d'aportar el seu tret distintiu, gràcies a la nostra vivència lectora, a tota una plaça: la del Diamant.


«...i ens vam adormir així i, abans d'adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí... Tots, quan naixem, som com peres... perquè no s'escorregués tot ell com una mitja. Perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades...».

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, Club Editor, Barcelona, 1990 (32a edició). 





I ara jo, una mica impressionada per la descoberta —i amb permís per l'autocitació, després de la magnitud dels textos precedents—, acabe d'adonar-me de la coincidència entre un poema que forma part del meu últim llibre, Serena barca, i aquella imatge segons la qual un «melic» i una plaça poden guardar certa similitud metafòrica... El subconscient, de vegades, fa feredat.


MELIC
 

Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.

Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.

Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fóra
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.


Podeu, si us ve de gust, escoltar aquest poema recitat en la veu d'Aida Ramos, una alumna de l'IES Federica Montseny de Burjassot (l'Horta). L'àudio s'inclou en una secció dita «Poetes», on hi ha un grapat d'altres poemes recitats («Lectures poètiques, senzilles» en diuen), per l'alumnat del mateix centre. Al capdavant hi ha l'entusiasta professora i incondicional de la poesia Anna Gascon. I amb persones així, clar, sortim tothom beneficiats: alumnat, poetes, amants i aficionats a la poesia... Un goig tan senzill com sincer. Tot el meu agraïment, per la part que em pertoca.




Per últim, aquesta és la «vida secreta» que la nostra companya Àngela Guixot li ha sabut atorgar, a la paraula «melic», gràcies a la seua particular recreació literària:
 
Potser és perquè naixen sense cordó que naden a son lloure els peixos.

I vés a saber si no haguera estat millor ser peix, que quan em preguntara d’on sóc tota la mar em fóra bona. Sóc de la mar –em respondria, tot fent la boca d’un peix cosmopolita– i en tindre’n menester puc defugir els grisos de la meua redor, i posar casa enmig dels blaus verdosos que em fan més goig. No m'enyore d'enlloc, sóc de la mar! 

Vés a saber si no haguera estat millor... Però és aquella cosa de tindre un botó al centre de la panxa que em fa ser, només, d’una mar: jo vaig nàixer ancorada. I tot dret pel cordó, des del primer de tots els altres dies, un sentiment de pertinença se m’apodera. No sé donar-ne més raons.

I vés a saber si no haguera estat millor no sentir que sóc d’on sóc, poder defugir els grisos que sovintegen aquest paisatge i que tot el món em fóra pàtria: ciutadana del món –em respondria, tot fent la veu de carolinapunset–. Vés a saber... Però és que jo tinc melic. Què hi farem! Tinc melic i me’l mire. I és tot just quan ho faig que em sé un no res. Un no res amb melic. Un no res ancorat ran d’aquesta mar, just on l’embat terreja. 
                                                                                                   I és ben rebut si mai ve el món a visitar-me.


                                                                                                                Àngela Guixot Escrivà



Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:






8 de gener de 2016

ABAIXAR ELS ESTELS, d'Elvira Cambrils

Text: Elvira Cambrils


Elvira Cambrils
Dos guardes jurats escorcollen el personal al cap de la cua entre la doble fila de tanques metàl·liques. A frec de la parella que la precedeix, sent l’olor dels cossos que s’hi amunteguen i les bafarades d’herba que s’escampen dels rogles al costat dels maleters dels cotxes estacionats al pàrquing. La gent es col·loca a preu de súper al voltant de les tauletes plegables, els gots de plàstic i les ampolles de beguda. Li ha dit, a Conxa, que l’espera a dins, a l’esquerra davant de l’escenari, que li abelleix veure el directe d’Oques Grasses; però, quina merda!, al pas que va, acabaran el concert sense que haja pogut entrar. La coïssor dels muscles sota els tirants de la samarreta li recorda que se n’ha passat al matí. No sap quanta estona ha estat estirada a la tovallola. Massa! Què hi farem! Té tantes ganes de sol! L’arena tova i calenta, el salobre enganxat a la pell i la brisa marina li han dut bells records. El mateix paisatge de sempre, el rostre de Segària i el braç protector de Montgó endinsant-se en el blau, muntanyes que ja hi eren quan ningú no ens imaginava i que hi romandran quan no siguem ni record, diu sa mare. Cada volta que torna a la platja del Riuet té la sensació de retrobament amb la xiqueta que jugava a heroïna en un món de llacunes vora mar, trampolins de brossa i castells habitats per fades rebels. Llebeig ha planat sobre la mar arrissant-la i els esguits frescos de les ones l’han animada a capbussar-se. En traure el cap de l’aigua, la visió de la línia de casetes entre l’arena blanca i el nuvolets de cotó-en-pèl li ha provocat un rampell d’alegria, quina sort que la voràgine especulativa no es poguera fer amb aquest tros de platja! A Brian li agradaria. El cos musculós de Brian, els braços forts, la boca tremendament desitjable i la seua veu sensual xiuxiuejant obscenitats han entrat amb ella dins la mar. Si Glasgow tinguera platja i sol es quedaria allà per sempre i que li donen pel cul a un país que l’ha estafada!  



A dues passes de la guarda que escorcolla les xiques, els efluvis de les aixelles, i això que s’ha posat desodorant, la incomoda. Què en pensarà la dona? Des que ha arribat, la calor és tan intensa que no serveix de res dutxar-se perquè només de moure’t ja sues i no es tracta de la latitud sinó d’una ona de calor. El canvi climàtic sens dubte. Que pense el que vulga, que, per a això, cobra! Conxa insisteix a fitxar-la per a l’empresa de turisme cultural per la Marina que està muntant en companyia de Gisbert, però què fas a Glasgow servint pintes de cervesa amb tot el que saps d’art? Què se t’hi ha perdut? Tenim local a Pego, l’àvia ens deixa el baix del carrer Om, tot el món passa per allí, diu; iaia, que hui en dia ja no cal un lloc cèntric, la gent no busca pels carrers, ni a les guies telefòniques com al teu temps sinó a la xarxa. Ja ho sé, creus que estic bova? Però necessitareu un lloc per a rebre les visites. I té raó. Gisbert està il·lusionat amb el senderisme i jo ja he començat a parlar amb les agències de turisme, els restaurants, les cases rurals... Ens falta una experta en patrimoni. Què em dius? Que a Glasgow m’esperen per a servir pintes i a Pego no ho veig clar. O et penses que me’n vaig anar per gust? Encara li dol que no li donaren la beca per al departament després de tantes esperances i tant d’esforç, que si el màster, la tesina, el seguir les passes del professor, treballar de franc... 

–Laura, ets tu? –sent cridar al darrere.
            –Ei, Sergi! Com va? Fa quinze dies que he vingut i quasi ja me’n torne –crida d’esma–. Ens veiem ara –diu en arribar a l’escorcoll. 


Separa una mica els braços. La dona li demana que òbriga la motxilla. No duc beguda, pots comprovar-ho. La veritat és que ja li va bé amb la cervesa i el vi del sopar, prou d’acabar cega. En anar-se’n a Escòcia, fa un any, va deixar enrere les cassalles seques i les grapejades amb uns i altres, Benimaclet, els cursos que no condueixen enlloc, despertar-se a una estança desconeguda... Sergi s’havia escolat en aquella vida. 


Segària


Només entrar al patí del col·legi on transcorre la nit de rock se li atansa Pascu, un amic de la colla, i li ofereix el canut que du als llavis. Fa un parell de pipades llargues, sense poder entendre la veu embarbussada que s’entesta a parlar, i li'l torna amb el pensament en Conxa. No vull llevar-te la il·lusió, li ha dit fa una estona, és una bona idea però què haig de fer? Viure amb els pares? Haver de donar explicacions de nou? Per no dir-li que tem que el negoci en mans seues siga una ruïna. Perquè les valls de tarongers, les ermites, la marjal, les muntanyes en flor, l’herència morisca, els molins de vent i els pobles al sol són una meravella, però un altre assumpte és saber gestionar la seua rendibilitat. Dona, de moment els guanys no seran molts però pots compartir una casa de lloguer, una casa de poble, res d’un piset de mala mort, gaudir de l’entorn, escriure, tindrem molt de temps lliure i tu sempre has dit que volies ser escriptora, no? També pots fer recerca, jo què sé! Fins i tot podries trobar el pare dels teus fills..., et sembla poc? Que m’ha de semblar poc, ha pensat, només que això és com llançar un ham a l’aire i voler abaixar els estels. Li sap greu rebutjar l’oferiment de Conxa, que aprecia de veres, tant que de vegades s’ha qüestionat si el seu afecte va més enllà de l’amistat. No és que acostume a tenir fantasies eròtiques amb dones ni que s’haja sentit atreta per cap altra, però tampoc li han fet el pes els homes que ha conegut. Amb Brian funciona encara que no n’està enamorada. O l’amor no és el que esperava. Pascu desapareix i ella s’enfila cap a l’esquerra de l’escenari, obrint-se pas entre la multitud.

Topa amb un rostre familiar. És el professor de filosofia del batxillerat. Li pregunta si la recorda.

–I tant! Tu ets...? –es queda mirant-la.
–Laura Font –diu ella.
           –Sí, Laura Font.


“Porto l’estiu a dins, per si t’agafa fred”, canten Oques Grasses, com el professor que duia l’estiu a l’aula gèlida quan ella tremolava d’incertesa davant del món. Les arrels ens fan créixer com a persones però les persones tenim cames per a moure’ns, deia. Això és el que fa ella, moure’s, tot i no estar segura cap a on. Després d’una breu conversa a crits, què has estudiat, a què et dediques, és una llàstima desaprofitar una gent tan ben preparada..., en fi el que ja està més que farta de sentir, s’acomiada. Oques grasses s’han tret les samarretes i les llancen al públic que crida entusiasmat. S’atura de nou saludant amics i coneguts fins arribar en el moment del canvi de grup al punt on ha quedat a esperar Conxa.

Brian volia vindre amb ella de vacances però li va donar llargues. No se l’imagina en aquest ambient. Segur que si la iaia Ivonne l’arriba a veure s’hagués escandalitzat, qui em diria a mi que els meus fills es farien homes a Xaló i que la néta em duria un negre d’Anglaterra! Un negre! El món no deixa de sorprendre’m! Déu meu, viure per a veure! De menuda recriminava a sa mare que no li hagués posat Ivonne, el nom de la iaia francesa, que Laura no li agradava ni tampoc la cançó de Lluís Llach que l’havia inspirat. Amb els anys va canviar d’opinió respecte al nom i la cançó. També va situar Sidi-bel-Abbès en el mapa i no estava precisament a França, com deia l’àvia. Li ha sentit contar un milió de vegades com van haver de marxar d’allà l’any 62 del segle passat, poc abans de la independència, i es van instal·lar a Xaló on tenien familiars i una casa que l’avi havia tingut la precaució de comprar en agreujar-se la violència a Algèria. Es van adaptar a l’Espanya de Franco, van obrir una bodega i van donar una formació als fills. Ai, xiqueta! Què sabeu els joves d’ara del sofriment de qui ha de deixar la llar, el poble i els amics que t’han vist créixer! I el que és més trist, una mare enterrada.

La Gossa Sorda

Sonen en l’obscuritat els acords tímids de la guitarra i la veu de Carles Dénia “S’acosta segura la pols...” i es produeix un moviment de la massa cap endavant. Entra l’acordió. La veu puixant, “la polseguera va creixent, va creixent la polseguera”, anima els xiulets i els aplaudiments. Una nova onada de gent empenta la massa cap a la boca de l’entaulat. Flaixos de color blau irrompen en la negror al ritme balcànic de la dolçaina i la gent esclata com una carcassa de focs artificials al bell mig de la nit d’estiu. “Tragèdia cantada pel vent...”, entona Josep Nadal. Les estelades onegen al compàs de la multitud il·luminades pels feixos de llum blanca que s’entrecreuen per damunt de l’auditori. La Gossa Sorda al complet i la munió de gent cantant enfervorida “sagetes de foc que apunten al sol” cavalquen a l’uníson sobre un crit de rebel·lia. Els raigs de llum, ara de colors, s’uneixen al frenesí de salts, veus, apoteosi del vent, esguits d’aigua i bafarades de fum. “El món és una merda, ja ve la polseguera...”, arriba Conxa cantant a cor què vols. Ballen i canten. Ai, com ha trobat a faltar aquesta vibració! De sobte se sent afortunada. Te’n vas però pots tornar quan vulgues, sent la iaia Ivonne. És veritat. Tampoc no és una síria que fuig de la guerra. La veu se li ha enronquit però no pot parar de cantar. Necessita expandir-se. El temps s’atura. L’espai desapareix engolit per la gentada. Només la música, com un cor que batega al centre dels ballarins, recorre les venes i les artèries, es ramifica pels laberints corporals, enlaira els esperits i fa brollar la deu de la plenitud. Bona nit, Pedreguer!, crida Nadal. Bona nit, aldeanos!, torna a cridar. I la gent prorromp en un xiulet ensordidor. Ella s’uneix al brogit. Fins a Escòcia ha arribat l’aldeanos de la Punset a les Corts. Té la boca seca però continua ballant i cantant. La suor raja per tot el cos. Fins que no pot més i ha d’anar a beure. Aigua! Aigua fresca!


"Aldea" de Pego

Dempeus a la barra del bar, al capdavall ha pogut eixir del laberint frenètic, espera l’ampolla d’aigua amb el tiquet a la mà.

            –Saps que he pensat en tu tot el temps que has estat fora? –sent al darrere.

Obri l’ampolla guaridora.

–I què has pensat? –pregunta en veure Sergi palplantat a tocar, tant que nota la seua respiració atribolada.
–Que si no podries fer de cambrera i practicar l’anglès ací, que no deu ser per falta d’anglesos ni de bars –diu amb un deix de timidesa–, que si tots se n’aneu a Barcelona, a Glasgow..., qui ha de construir el país on volem viure? 

Laura beu un glop llarg tractant de reconèixer aquell Sergi que pareix un altre. L’aigua freda s’esbargeix pel seu interior com per la terra clivellada. 

–En això tens raó, algú ha d’endreçar el país.
–L’última volta que ens vam veure te’n vas anar de pressa sense acomiadar-te –amolla el xicot fitant-la–. No em vas deixar que et mostrara com et puc estimar.

Ella que ignora com va anar a parar a la seua habitació sent aflorar un rampell de vergonya. S’està burlant?, passa com un llamp per la ment. Els ulls acalats de Sergi, però, dissipen el dubte i eclipsen l’enrenou del taulell, la calor sufocant i la gent que els envolta. 

–Encara vius a Benimaclet? –li pregunta. 
–Ja no, me n’he tornat a Ondara. Es llogava una casa, s’hi pot viure i treballar... He obert un despatx, amb tanta construcció cal fer moltes reformes...

Un nou glop d’aigua l’amara de tendresa.

–M’agradaria veure la casa –li diu–, però he vingut de la platja amb Conxa.
–Si vols, t’hi puc acompanyar després. 

Elvira Cambrils


Benixat, novembre de 2015

Entrades populars