ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

11 d’agost de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «GRAU» I «ESCAR»


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


En moltes ocasions, quan a casa ens hem volgut oposar a algun requeriment o ordre procedents de qui ostenta, amb tots els mèrits, més autoritat que nosaltres, hem remugat, amb aquella pobra manera de justificar-nos-hi: «És que...». I aleshores, aquell savi o sàvia contrincant ens ha retrucat, amb actitud indoblegable: «és que..., és que...; esque i no pesque!». Fins fa pràcticament quatre dies no sabia què volia dir aquell (o aquella) malabarista de l'oratòria amb la juganera expressió «esque i no pesque». Ara ja ho tinc clar. Té a veure amb els «palangres», amb l'«escada» (pronunciada, en el nostre valencià col·loquial /askà/) que s'enganxa als hams per a pescar al palangre. I fins i tot té molt a veure amb els «graus» dels pescadors, aquells llocs habitats per humans les vides dels quals, els seus moviments, l'olfacte a l'hora de pronosticar si plourà o no plourà, la parla, i fins i tot la humitat de la pell, s'explica per la proximitat impertèrrita de la mar.




La paraula «grau», segons el lingüista Joan Coromines —el nostre senyor, amb tots els respectes ateus, en etimologia feta poesia— procedeix de la llatina gradus, i significa «graó, esglaó» (hi ha els Graus, per exemple, a Collbató, conegudíssims com a zona d'escalada); i també «pas, marxa». Derivat de gradi, que també es feia servir en llatí per dir «caminar». He de reconèixer que aquesta accepció m'ha fet esborronar-me d'emoció. En el sentit actual, es diu «grau» d'un «barri marítim originat en un grau de ribera». O d'una «boca o petit canal que posa en comunicació un estany amb la mar». Hi puntualitza el senyor Coromines que «les aigües dels rius i estanys es fonen amb les del mar, a base d'una escalonada de nivells.» Al nostre país, hi ha el Grau de Castelló, el de València, el Grau de Gandia...


Aquest de la foto és el Grau de Gandia, el «grau», per circumstàncies biogràfiques i afectives, que més m'estime. A l'esquerra, el temple
de Sant Nicolau, en la seua ubicació privilegiada.


Com altres vegades he fet, recórrec al meu pare per rastrejar la «vida secreta» d'una paraula, des de la llengua viva. Li pregunte a què es refereixen els pescadors quan diuen ascà (li ho he de dir així, perquè, en el seu argot d'home senzill, escada, que en seria la forma correcta, li deu resultar una sofisticació no identificada). Mon pare no s'ha dedicat mai a la pesca professional, però ha sigut, des de sempre, pescador vocacional, de família portuària.

—Clar, dona, això és la carnà que s'enganxa al palangre per a pescar. —Al palangre...? —Sí: el palangre té molts hams. La barca va anant i es van ascant..., amb trossets de polp, o amb carranc, gamba, sardina..., segons què vas a pescar. No com el tresmall, que són xàrcies que es calen hui i es xorren l'endemà...

I com sempre que furgue en un camp semàntic determinat —en aquest cas, el lèxic de la pesca— se m'obri al davant un univers de paraules que brillen com pedres precioses o —potser seria més just dir en aquest cas—, com una caixa de pagells lluents acabats de traure de la mar. 


Pagells acabats d'agarrar.


Encara que no ho semble aparentment, la paraula «palangre» porta incorporat el seu significat en l'origen etimològic: del grec polyágkistron, que, al seu torn, «està composta de polýs 'molts' i ágkistron 'ham', que donà un palangres, el qual, sentit com un plural, donà lloc a l'actual 'palangre'». Bonica explicació, no us sembla? I clara com un ull de peix..., sempre —atenció!— que el peix siga fresc, com el de la imatge.

Mon pare, l'amiga Júlia amb la seua càmera al muscle, i jo mateixa, vàrem anar al grau (el Grau de Gandia), un matí d'abril, a buscar Ramón, que, amb Domingo, el seu soci de feina i gendre pel que fa a relacions familiars, acaben d'arribar al moll a bord de la barca Secundino. A la família encara hi ha dos membres més que viuen de la mar: Carmen, dona de Ramón; i Ramón, el fill dels dos, que aquell matí havien eixit al polp amb la Iceberg. Ramón-pare ens va explicar amb exemples pràctics tot això de l'escada i del palangre...


La cura a l'hora de recollir i ordenar els palangres és fonamental, si es volen tenir a punt en el moment d'escar-los i llançar-los a la mar amb destresa.



Ramon ens ensenya els hams per a pescar a l'orada.


Això és el palangre fotografiat per la part de dins del poal de grans dimensions que el conté. Des d'ací dins, cada ham, escat convenientment,
va a parar a dintre de la mar.




A la dreta de la foto, Ramón Campillo; a l'esquerra, Fernando Escrivà:
els mestres proveïdors de paraules que ens varen acompanyar en la visita al port, el nostre Grau en majúscules.





Això que ens ensenyen, Ramón i el meu pare, no és palangre, sinó tresmall: «conjunt de tres peces unides per llurs vores; es cala en ziga-zaga per agafar el peix més fàcilment» (Diccionari català-valencià-balear). L'origen de la paraula també és ben aclaridor: «del llatí trimaculum, ‘xarxa de tres malles’, que en català va resultar normalment tremall i després es convertí en tresmall per influència del numeral tres.» Uf!, i a aquest pas..., no acabaríem mai!



He sentit dir als pescadors del Grau que ells, al seu torn, senten dir, als qui arriben de les Illes, allò de «Qui no esca no pesca». Les paraules vénen i van, mar enllà i mar ençà, i són patrimoni de qui les utilitza. I ens fan ser pàtria de paraules, conscientment o inconscient, a tots aquells parlants que les compartim.

Ens falta, quasi per acabar, la recreació literària que, igual que en cada entrega de «La vida secreta de les paraules» (i amb aquesta en van ja cinc!), ens regala Àngela Guixot, que, en aquesta ocasió, no ha volgut estalviar la seua mirada crítica respecte de l'amenaça que el port de Gandia representa per a les platges del sud.


Grau

Si deia grau, em venien les barques. Petites barques, a sol ixent varades, sobre el lluent encisador de la mar calma. A sol ixent la mar és de les barques. Petites barques solcant la immensitat. I a sol més alt, amb les xarxes ja xorrades, si deia grau, em venia l’olor, engrunsadissa, del peix enlairat arribant al port. Sovint era pel gust d’evocar un moll curullat d’ormejos, atifells i senalles, que deia grau... Enyore el grau. I si dic grau, em ve l’escullera. I em ve la ineptitud amb què es va dissenyar. Cagada l’hemus.

A les platges del Sud, l’escullera és regressió. Metres cúbics d’arena, molts milers de metres cúbics, retinguts pel dic del port. I així com aquell qui res, lluny de tindre’n propòsit d’esmena, hi ha un projecte d’ampliació. A sobre, un projecte d’ampliació. Ampliació de l’escullera, destrucció sense reserves, sobreria i prepotència, progrés i caiga qui caiga... Enyore el grau. Enyore aquell grau de petites barques. I enyore aquells nords que no ens fan ser suds.

Àngela Guixot Escrivà



De sobres coneguda és aquella dita que ningú posaria en dubte:
«El peix gros es menja el menut.»
Damunt la mà, d'esquerra a dreta i per ordre de grandàries: ham per a pescar a l'emperador, al golfàs, i els dos més menuts, a la mabra
 (o mabre, que també se'n diu).



Tot això, i molt més, dóna de si la paraula «grau». Aquella derivada de gradi, que diuen els qui en saben que era com dir «caminar». No sé si ho devia saber Teresa Pascual, la meua primera poeta —dona— de referència, i a més a més grauera de pro, quan, al seu memorable Les hores (1988) va escriure aquests versos que porten incorporat el ritme de qui camina, com si respirara, imprès als peus, abans de ser imprès al paper:


1

Quan la por és un pes
que et cega o que t’aplana
camina,
camina a pressa,
quan els dubtes et tallen,
quan els núvols acreixen,
camina o fuig
camina,
el terra és un instant
que corre sota els peus.



Les drassanes, que al Grau de Gandia són conegudes com a «tinglados».


3

Quan no penses, camina,
inconscient,
camina,
a poc a poc,
camina,
el color de la sorra,
el color nou del mar,
el sol que vol eixir.



M'encanta aquesta foto. És un fragment retallat de la xarxa procedent d'una barca de bou, que s'utilitza en aquest cas per protegir l'orla (o barana) d'aquesta embarcació dels possibles colps dels «cadufos» (o «catúfols»: de l'àrab qadûs 'galleda', pres del llatí cadus 'gerro, barril') amb què es pesquen els polps.


5

Quan l’estómac et crema
com un licor calent,
quan el pit és un pols
que augmenta en despertar,
camina o trenca,
camina,
fins que una rampa dolça
s’estenga per les cames,
o un altre mar o vent
et duga a una altra platja.



Això és una foto, per a mi molt bonica, d'una simbologia potentíssima, d'un norai. Els norais, o peces de ferro o de pedra, fixades a terra, on s'amarren les barques, poden tenir relació, pel que fa a l'origen del mot, amb  monuments megalítics prehistòrics. Però, en qualsevol cas, això serien altres històries i haurien de ser contades en altres ocasions.





Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:


Corfoll

Bruixa

Ullal

Puput






Entrades populars