ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

10 de maig de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «PUPUT»


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet


No conec cap altre ocell que, sent tan bonic com és, tinga tan mala premsa. El puput —o la puput, que admet els dos gèneres— és, al costat de la merla, l'au que amb major confiança revola entre els bancals; la que amb alegria inconfusible anuncia que l'hivern s'ha acabat: «Quan canta la puput, el bon temps és vingut». Segur que n'heu sentit el cant, però, per si us en voleu assegurar, aneu al peu de la il·lustració que trobareu al marge dret de la pàgina que la Viquipèdia li dedica amb tant d'encert, i entendreu a la primera per què, al mot «puput», se li atribueix, en primer lloc, un origen onomatopeic: pu-pu-put, pu-pu-put... fa l'animalet.



Fotografia: Jean Bisetti, presa l'abril de 2014.
Extreta de la pàgina de l'Institut Català d'Ornitologia.

Ja veieu a la foto si és poc bonica, la palput, que és com sempre l'he sentida anomenar per terres saforenques. I, tanmateix, tot són connotacions negatives, el que l'ha acompanyada tradicionalment, des de les llegendes mitològiques fins a l'imaginari popular. El motiu primer, una característica biològica de l'au que ja reflecteix l'etimologia recollida, per exemple, al Diccionari Català Valencià Balear (DCVB): «del llatí upupa, mateix significat, a partir de la modificació per analogia del radical put- (putere, «pudir, pudor») a causa de la mala olor que fa aquest animal».

Segons conta el biòleg, expert en ornitologia, Jesús Villaplana Ferrer, en un llibre preciós titulat Biologia i mites dels ocells, «en la línia de les creences negatives al voltant d'aquest ocell, cal dir que en algunes localitats de Catalunya s'escampava cendra [...] per les teulades de les cases amb la finalitat d'allunyar els maleficis del puput, ja que creien que portava desventura a aquelles cases on niava o s'hi posava».

I, encara més, extret del mateix llibre de Villaplana, Isidor de Sevilla (600-636), doctor de l’Església i bisbe hispanoromà, considerava la palput com: «un ocell molt porc, emplomallat amb una cresta, que habita sempre entre sepultures i excrements humans. Se li dóna el nom d'upupa perquè li agraden els excrements humans i s'alimenta de fang pestilent. El que es frega amb la seua sang, durant el somni, somia que els dimonis l'estan ofegant.» Què us sembla?!


Mireu quina altra foto de Jean Bisetti que he descobert avui,
recentment instal·lada a la galeria de la mateixa pàgina de l'ICO.

 Observant-la és fàcil entendre el motiu d'aquesta associació diabòlica referida a Biologia i mites dels ocells: «Se'l suposava acompanyant de bruixots i encisers pel fet de tenir una cresta de plomes que semblaven unes banyes...». I és que les supersticions associades a la (pseudo)religió sempre han dut a témer la bellesa.

La tradició popular valenciana recull, en la mateixa línia desafortunada, una cançó d'aquelles que, no per fer-se'n ressò, del clàssic tòpic misogin, evita que se m'ericen els cabells, a la manera de la cresta espampolada de la denigrada puput: «El puput a la muntanya / canta i diu la veritat: / quan les cabres faran llana, / les dones faran bondat». Horror!

Al final, el motiu racional d'aquesta mala fama pútida de les palputs és, una altra vegada en paraules de Jesús Villaplana, que durant el «temps de permanència a l'interior del forat en què els polls són alimentats pels pares, els excrements s'acumulen al niu, la qual cosa produeix que tant els polls com el niu i els adults facen molt mala olor. Cal dir, no obstant això, que els puputs tenen la capacitat de segregar, per la glàndula uropigial situada a la base de la cua, un líquid ceri que, a més de donar flexibilitat i impermeabilització al seu plomatge, té una funció defensiva a causa de la seua mala olor, cosa que fa que també els adults, fora fins i tot del període reproductor, desprenguen una flaire desagradable.» És a dir, ni més ni menys: l'admirable i sofisticat instint de supervivència de les espècies.



Aquesta imatge està extreta de la pàgina que Viquipèdia dedica a la puput.
Del llibre de 1905 Naturgeschichte der Vögel Mitteleuropas,
de
Schwarzstörche Naumann.

Afortunadament, més enllà de fanatismes atemoridors; més enllà d'encarcarades sentències sexistes; i fins i tot més enllà dels preclars arguments naturalistes, hi ha la mirada meravellada d'alguns poetes, que han sabut restituir, amb de les paraules, la dignitat del nostre ocell atàvicament maltractat. Aquest poema de l'italià Eugenio Montale és un dels que ocupa un lloc destacat entre la meua antologia personal de delicadeses. I és també, segurament, l'incentiu que ha propiciat aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules».


Upupa, ilare uccello calunniato
dai poeti, che roti la tua cresta
sopra l'aereo stollo del pollaio
e come un finto gallo giri al vento;
nunzio primaverile, upupa
[...]


Ací, en la traducció que en feren Joan Navarro i Octavi Monsonís, d'Ossi di sepia / Ossos de sípia, a la llegendària editorial Gregal. Amb alguna petita variació que, per descomptat, m'han autoritzat a fer-hi els traductors:

Puput, alegre ocell calumniat
pels poetes, que rodes la teva cresta
sobre l'aeri pal del galliner
i com un fals gall gires al vent;
nunci primaveral, puput, com
es detura el temps per a tu,
Febrer mai no mor,
com s'aboca tot a fora
en moure el teu cap,
alíger follet, i tu ho ignores.



Fotografia de Víctor Cañadas. Ornitho.com

Siga com siga, no hi ha maldiença ni calúmnia que aconseguisca malmetre el regal matiner que significa descobrir, en aquestes dates, les palputs que revolen pel camí de l'Ombria que recórrec cada dia, en direcció a la feina. Follets alats que m'alegren l'existència.

Un altre poeta, Antonio Cabrera, ha reverenciat l'ocell amb molt poquetes paraules. Les que caben només en un haiku. M'agrada tant que m'atrevisc, per acabar, a traslladar-lo al català. Amb permís de l'autor




PUPUT
(Upupa epops)

Fràgil corona
flamejant. La prudència
és elegància.


Antonio Cabrera: Tierra en el cielo (Haikus),
Pre-Textos, col·lecció «El pájaro solitario», 2001.



Entregues anteriors:


La vida secreta de les paraules: «corfoll»
La vida secreta de les paraules: «bruixa»
La vida secreta de les paraules: «ullal»




Entrades populars