ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

26 de febrer de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «ULLAL»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


Tan interessant com l'explicació etimològica d'una paraula és també el caràcter metafòric que en tenen unes altres. Per exemple, fem una metàfora quan diem «eres un sol» a una persona que, pel seu tarannà agradable, jovial i etcètera transmet calidesa, llum, bones energies per allà on passa. Ja sabeu que una metàfora és un recurs, literari o lingüístic, que fem quan utilitzem una paraula que expressa literalment una cosa («sol») per a manifestar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella: («lluminositat», «calidesa», «enlluernament»...). La nostra protagonista en aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules» té aquesta natura metafòrica: ULLAL


Ullal de l'Estany, al paratge de l'Alqueria del Duc de la marjal de Gandia
(la Safor).

«Ullal» com a brollador d'aigua subterrània, no com a «clau» (en el sentit de «dent canina»), que ja us podeu imaginar que es diu clau, metafòricament parlant també, perquè es clava com un clau d'acer quan s'endinsa en forma de mos en un cos sòlid. Precisament es diu «ullal» perquè es localitza a la zona facial de sota l'ull. Però no emboliquem la troca. No és aquest el nostre «ullal». El nostre és cristal·lí i transparent, i adopta determinades tonalitats blaves, igual que l'iris d'un ull (d'ací la metàfora). I les marjals, especialment les que nosaltres coneixem més, de Pego-Oliva i de Gandia i Xeresa, n'estan plenes, d'ullals, on naden ànecs i fotges i polles d'aigua. Jo no em cansaria mai, de passejar a vora de l'ullal de l'Estany, per exemple, al paratge de l'alqueria del Duc, tan a prop d'on he viscut sempre. 
 
Una altra panoràmica dels ullals pròxims a l'Alqueria del Duc; en aquest cas, el de la Perla. Darrere es veu la muntanya coneguda com a Molló de la Creu.


I, per favor —per si de cas!—, que ningú es pense que l'«ojal» castellà (aquell foradet per on es passen els botons, o el de les solapes de la roba de mudar on s'enganxa una flor, que en espanyol deriva de «ojo») és «ullal» en el nostre català. D'això res!: el foradet per on cordem un botó, o aquell on algunes persones, festeres de solemnitat, enganxen una flor es diu «trau» en valencià, i sembla que és paraula d'origen preromà, probablement d'un gàl·lic *tráokom que significa «forat».

Amb això estan aclarits els possibles creuaments semàntics relacionats amb la paraula «ullal». Ara és moment introduir-hi dues paraules que, a pesar que podrien semblar sinònimes, no s'han de confondre amb els nostres ullals d'aigua naixent: «blau» i «lluent». Els dos utilitzats com a substantius, i no com a adjectius. Que bonic és el lèxic marjalenc!: una microreserva de paraules igual de vives com l'entorn que denominen. Assegador, senill, bova, ànec, granota, toll, séquia, lluent, blau, ullal... Les tres últimes s'han format gràcies a determinades associacions poètiques que, encara que ens semble mentida, fem els éssers humans per anomenar realitats del nostre entorn, bellament caracteritzades per les qualitats que els donen nom. 


Lluent envoltat de senill, a la marjal de Borrons, en terme de Xeresa
(la Safor).

Els «lluents», amb aquesta conversió ja referida de l'adjectiu en nom comú, són, segons m'ha explicat el meu pare, que és home criat entre marjals: un lloc on «no hi ha brossa, i l'aigua està ben neta, i les herbes creixen al voltant. I encara que no quede massa bé dir-ho, nosaltres els aprofitàvem per a caçar, perquè allà enmig de l'aigua clara es veien molt bé els animalets.» Mon pare sap que no sóc massa amiga de la caça, ni dels caçadors... Després de sentir-li la seua definició casolana, he anat a consultar el diccionari català-valencià-balear dels lingüistes Alcover-Moll, i allà en diu: «lloc net de plantes, on l'aigua es deixa veure clara i brillant (Val.)» És sabut per tothom que «el lluent» per excel·lència és l'Albufera. El que no he pogut aclarir amb bastant solvència encara per a defensar-ho ací és si «blau» i «lluent» designen exactament la mateixa cosa. La meua sospita és que sí: que segons zones i segons preferències dels parlants (seria bonic poder-se arriscar a dir, fins i tot, segons tendències estètiques dels parlants), amb la primera paraula s'incideix en el color, i amb la segona, en el caràcter brillant del líquid element. Dit d'una manera o d'una altra, al cap i a la fi, en el seu origen, les paraules, per als usuaris nadius, devien transmetre una qualitat cada vegada més rara en les nostres marjals d'ara, tan amenaçades per totes bandes: la nitidesa de les aigües.


Ullal de la Perla, marjal de Gandia.

El filòleg pare de l'etimologia, en Joan Coromines, aporta, en aquesta accepció d'«ullal» com a surgència aqüífera, una altra paraula sinònima ben bonica i bastant desconeguda (excepte per a poetes i rareses per l'estil): «deu» (escrita sense accent i pronunciada amb e tancada, com la de «veu», per exemple). I n'apunta, pel que fa a l'origen, una possible base indoeuropea, dheu, que significa «fer remolins». Què us sembla? És o no és, la marjal, una fascinant microreserva de paraules que mereixen ser conservades, sí o sí, igual que el mateix medi que les ha originades?

En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», és quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. 


Ullal de l'Estany.


Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques. Al poema que transcrivim a continuació, la metàfora lingüística de l'ullal-ull és explotada, líricament parlant, en tot el seu abast, i el resultat és una imatge personificada de gran sensualitat plàstica. Llegiu-lo assossegadament i ho comprovareu:


[MIREU L'ULLAL AQUELL...]

Mireu l'ullal aquell,
tot d'aigua transparent,
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la nina negra, el negre.

Ibn Khajafa: Jardí ebri. Tria del divan. Traduïda per Josep Piera, amb la col·laboració de Josep R. Gregori. Edicions 62, 2007.

Per últim, i com ja és tradicional en aquestes entrades, ens falta explorar una altra de les vides secretes de la paraula «ullal», la que la companya Àngela Guixot li ha volgut imaginar amb la seua polida mirada literària.


Era una marjal farcida de sol i acaramullada d'aigua cristal·lina. El senill, així com n’és, de prim i esvelt, creixia arreu arreu tot fent d'amagatall a les granotes. Als prats dels ullals, els samarucs joguinejaven amb bellugueig suau i capritxós alhora que les carpes, emboniquides amb escates de vius colors, passejaven amb barbs barbuts. I un cop amarats, els ànecs collverd feien manetes amb l'aigua que, tan hialina, els posava al descobert. Fins i tot les aus que corren món, i que només eren de pas, tant sí com no, havien d'estar-s'hi una temporadeta, fent temps. I allà, tot era rialler. També a les nits, quan l'aiguamoll era un espill i la lluna s'emmirallava onsevulga que mirava, podien escoltar-s'hi rialles enciseres.

Detall de l'aigua brollant de l'Ullal del Burro, o Font Salada, per a la gent d'Oliva, 
i en general, en l'actualitat, per a tota aquella que s'hi desplaça
a gaudir d'un bany en aquestes aigües miraculoses
en qualsevol moment de l'any.


I conta la llegenda que el burro de Pasqual, llarg temps patint d’un mal roín, anant de caiguda i sense cap remei, va decidir-se a posar fi als seus dies per algun racó d’aquella contrada, que tant de goig li havia fet de sempre. I una nit de ventijol, capcot i fluix de cames, va posar-se en camí. Quan travessava el Blau del Calapatar, de sobte, rialles enciseres i el frec d'un vent humit que xiulava el seu nom... Encara capcot va reüllar els voltants i, en entrellucar la casa de pedra entremig dels xops, va fer ah!, i va seguir tot impassible vés a saber cap a quin indret. Més tard de les comportes, que ara són de Sant Pere, rialles enciseres i el frec d’un vent humit... i el seu nom... Amb penes i treballs va alçar el cap, i asseguda a la vora d'un insòlit ullal una bella donzella pentinava els seus cabells llargs, rojos trenc d’alba, que amb l'airet de la nit se li entortolligaven amb les tiges dels joncs, deixant-li els pits al ras.


Font Salada, en terme d'Oliva de la Marjal de Pego-Oliva (la Marina-la Safor), bastant més intervinguda ara que quan el burro de Pasqual hi va descobrir una bella donzella. 
Les propietats curatives de les seues aigües, però, continuen intactes. 
Per a la gent pegolina, sempre serà l'Ullal del Burro.

Nou dies va passar, el burro de Pasqual, mirant de retrobar-la, que, així que ell es va capbussar, la nimfa es va perdre aigües endins. Nou dies, i nou nits, en remull dins l'ullal. I d'allò de la donzella, no res. Però que es va curar, els iaios més iaios del poble de Pego en donen bona part que es va curar del tot. I val a dir que és des del guariment que aquella Font Salada té el sobrenom d'Ullal del Burro. 


Podeu accedir des d'ací a les entregues anteriors:

La vida secreta de les paraules: «corfoll»
La vida secreta de les paraules: «bruixa»

 

Entrades populars