ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

11 d’agost de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «GRAU» I «ESCAR»


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


En moltes ocasions, quan a casa ens hem volgut oposar a algun requeriment o ordre procedents de qui ostenta, amb tots els mèrits, més autoritat que nosaltres, hem remugat, amb aquella pobra manera de justificar-nos-hi: «És que...». I aleshores, aquell savi o sàvia contrincant ens ha retrucat, amb actitud indoblegable: «és que..., és que...; esque i no pesque!». Fins fa pràcticament quatre dies no sabia què volia dir aquell (o aquella) malabarista de l'oratòria amb la juganera expressió «esque i no pesque». Ara ja ho tinc clar. Té a veure amb els «palangres», amb l'«escada» (pronunciada, en el nostre valencià col·loquial /askà/) que s'enganxa als hams per a pescar al palangre. I fins i tot té molt a veure amb els «graus» dels pescadors, aquells llocs habitats per humans les vides dels quals, els seus moviments, l'olfacte a l'hora de pronosticar si plourà o no plourà, la parla, i fins i tot la humitat de la pell, s'explica per la proximitat impertèrrita de la mar.




La paraula «grau», segons el lingüista Joan Coromines —el nostre senyor, amb tots els respectes ateus, en etimologia feta poesia— procedeix de la llatina gradus, i significa «graó, esglaó» (hi ha els Graus, per exemple, a Collbató, conegudíssims com a zona d'escalada); i també «pas, marxa». Derivat de gradi, que també es feia servir en llatí per dir «caminar». He de reconèixer que aquesta accepció m'ha fet esborronar-me d'emoció. En el sentit actual, es diu «grau» d'un «barri marítim originat en un grau de ribera». O d'una «boca o petit canal que posa en comunicació un estany amb la mar». Hi puntualitza el senyor Coromines que «les aigües dels rius i estanys es fonen amb les del mar, a base d'una escalonada de nivells.» Al nostre país, hi ha el Grau de Castelló, el de València, el Grau de Gandia...


Aquest de la foto és el Grau de Gandia, el «grau», per circumstàncies biogràfiques i afectives, que més m'estime. A l'esquerra, el temple
de Sant Nicolau, en la seua ubicació privilegiada.


Com altres vegades he fet, recórrec al meu pare per rastrejar la «vida secreta» d'una paraula, des de la llengua viva. Li pregunte a què es refereixen els pescadors quan diuen ascà (li ho he de dir així, perquè, en el seu argot d'home senzill, escada, que en seria la forma correcta, li deu resultar una sofisticació no identificada). Mon pare no s'ha dedicat mai a la pesca professional, però ha sigut, des de sempre, pescador vocacional, de família portuària.

—Clar, dona, això és la carnà que s'enganxa al palangre per a pescar. —Al palangre...? —Sí: el palangre té molts hams. La barca va anant i es van ascant..., amb trossets de polp, o amb carranc, gamba, sardina..., segons què vas a pescar. No com el tresmall, que són xàrcies que es calen hui i es xorren l'endemà...

I com sempre que furgue en un camp semàntic determinat —en aquest cas, el lèxic de la pesca— se m'obri al davant un univers de paraules que brillen com pedres precioses o —potser seria més just dir en aquest cas—, com una caixa de pagells lluents acabats de traure de la mar. 


Pagells acabats d'agarrar.


Encara que no ho semble aparentment, la paraula «palangre» porta incorporat el seu significat en l'origen etimològic: del grec polyágkistron, que, al seu torn, «està composta de polýs 'molts' i ágkistron 'ham', que donà un palangres, el qual, sentit com un plural, donà lloc a l'actual 'palangre'». Bonica explicació, no us sembla? I clara com un ull de peix..., sempre —atenció!— que el peix siga fresc, com el de la imatge.

Mon pare, l'amiga Júlia amb la seua càmera al muscle, i jo mateixa, vàrem anar al grau (el Grau de Gandia), un matí d'abril, a buscar Ramón, que, amb Domingo, el seu soci de feina i gendre pel que fa a relacions familiars, acaben d'arribar al moll a bord de la barca Secundino. A la família encara hi ha dos membres més que viuen de la mar: Carmen, dona de Ramón; i Ramón, el fill dels dos, que aquell matí havien eixit al polp amb la Iceberg. Ramón-pare ens va explicar amb exemples pràctics tot això de l'escada i del palangre...


La cura a l'hora de recollir i ordenar els palangres és fonamental, si es volen tenir a punt en el moment d'escar-los i llançar-los a la mar amb destresa.



Ramon ens ensenya els hams per a pescar a l'orada.


Això és el palangre fotografiat per la part de dins del poal de grans dimensions que el conté. Des d'ací dins, cada ham, escat convenientment,
va a parar a dintre de la mar.




A la dreta de la foto, Ramón Campillo; a l'esquerra, Fernando Escrivà:
els mestres proveïdors de paraules que ens varen acompanyar en la visita al port, el nostre Grau en majúscules.





Això que ens ensenyen, Ramón i el meu pare, no és palangre, sinó tresmall: «conjunt de tres peces unides per llurs vores; es cala en ziga-zaga per agafar el peix més fàcilment» (Diccionari català-valencià-balear). L'origen de la paraula també és ben aclaridor: «del llatí trimaculum, ‘xarxa de tres malles’, que en català va resultar normalment tremall i després es convertí en tresmall per influència del numeral tres.» Uf!, i a aquest pas..., no acabaríem mai!



He sentit dir als pescadors del Grau que ells, al seu torn, senten dir, als qui arriben de les Illes, allò de «Qui no esca no pesca». Les paraules vénen i van, mar enllà i mar ençà, i són patrimoni de qui les utilitza. I ens fan ser pàtria de paraules, conscientment o inconscient, a tots aquells parlants que les compartim.

Ens falta, quasi per acabar, la recreació literària que, igual que en cada entrega de «La vida secreta de les paraules» (i amb aquesta en van ja cinc!), ens regala Àngela Guixot, que, en aquesta ocasió, no ha volgut estalviar la seua mirada crítica respecte de l'amenaça que el port de Gandia representa per a les platges del sud.


Grau

Si deia grau, em venien les barques. Petites barques, a sol ixent varades, sobre el lluent encisador de la mar calma. A sol ixent la mar és de les barques. Petites barques solcant la immensitat. I a sol més alt, amb les xarxes ja xorrades, si deia grau, em venia l’olor, engrunsadissa, del peix enlairat arribant al port. Sovint era pel gust d’evocar un moll curullat d’ormejos, atifells i senalles, que deia grau... Enyore el grau. I si dic grau, em ve l’escullera. I em ve la ineptitud amb què es va dissenyar. Cagada l’hemus.

A les platges del Sud, l’escullera és regressió. Metres cúbics d’arena, molts milers de metres cúbics, retinguts pel dic del port. I així com aquell qui res, lluny de tindre’n propòsit d’esmena, hi ha un projecte d’ampliació. A sobre, un projecte d’ampliació. Ampliació de l’escullera, destrucció sense reserves, sobreria i prepotència, progrés i caiga qui caiga... Enyore el grau. Enyore aquell grau de petites barques. I enyore aquells nords que no ens fan ser suds.

Àngela Guixot Escrivà



De sobres coneguda és aquella dita que ningú posaria en dubte:
«El peix gros es menja el menut.»
Damunt la mà, d'esquerra a dreta i per ordre de grandàries: ham per a pescar a l'emperador, al golfàs, i els dos més menuts, a la mabra
 (o mabre, que també se'n diu).



Tot això, i molt més, dóna de si la paraula «grau». Aquella derivada de gradi, que diuen els qui en saben que era com dir «caminar». No sé si ho devia saber Teresa Pascual, la meua primera poeta —dona— de referència, i a més a més grauera de pro, quan, al seu memorable Les hores (1988) va escriure aquests versos que porten incorporat el ritme de qui camina, com si respirara, imprès als peus, abans de ser imprès al paper:


1

Quan la por és un pes
que et cega o que t’aplana
camina,
camina a pressa,
quan els dubtes et tallen,
quan els núvols acreixen,
camina o fuig
camina,
el terra és un instant
que corre sota els peus.



Les drassanes, que al Grau de Gandia són conegudes com a «tinglados».


3

Quan no penses, camina,
inconscient,
camina,
a poc a poc,
camina,
el color de la sorra,
el color nou del mar,
el sol que vol eixir.



M'encanta aquesta foto. És un fragment retallat de la xarxa procedent d'una barca de bou, que s'utilitza en aquest cas per protegir l'orla (o barana) d'aquesta embarcació dels possibles colps dels «cadufos» (o «catúfols»: de l'àrab qadûs 'galleda', pres del llatí cadus 'gerro, barril') amb què es pesquen els polps.


5

Quan l’estómac et crema
com un licor calent,
quan el pit és un pols
que augmenta en despertar,
camina o trenca,
camina,
fins que una rampa dolça
s’estenga per les cames,
o un altre mar o vent
et duga a una altra platja.



Això és una foto, per a mi molt bonica, d'una simbologia potentíssima, d'un norai. Els norais, o peces de ferro o de pedra, fixades a terra, on s'amarren les barques, poden tenir relació, pel que fa a l'origen del mot, amb  monuments megalítics prehistòrics. Però, en qualsevol cas, això serien altres històries i haurien de ser contades en altres ocasions.





Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:


Corfoll

Bruixa

Ullal

Puput






10 de maig de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «PUPUT»


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet


No conec cap altre ocell que, sent tan bonic com és, tinga tan mala premsa. El puput —o la puput, que admet els dos gèneres— és, al costat de la merla, l'au que amb major confiança revola entre els bancals; la que amb alegria inconfusible anuncia que l'hivern s'ha acabat: «Quan canta la puput, el bon temps és vingut». Segur que n'heu sentit el cant, però, per si us en voleu assegurar, aneu al peu de la il·lustració que trobareu al marge dret de la pàgina que la Viquipèdia li dedica amb tant d'encert, i entendreu a la primera per què, al mot «puput», se li atribueix, en primer lloc, un origen onomatopeic: pu-pu-put, pu-pu-put... fa l'animalet.



Fotografia: Jean Bisetti, presa l'abril de 2014.
Extreta de la pàgina de l'Institut Català d'Ornitologia.

Ja veieu a la foto si és poc bonica, la palput, que és com sempre l'he sentida anomenar per terres saforenques. I, tanmateix, tot són connotacions negatives, el que l'ha acompanyada tradicionalment, des de les llegendes mitològiques fins a l'imaginari popular. El motiu primer, una característica biològica de l'au que ja reflecteix l'etimologia recollida, per exemple, al Diccionari Català Valencià Balear (DCVB): «del llatí upupa, mateix significat, a partir de la modificació per analogia del radical put- (putere, «pudir, pudor») a causa de la mala olor que fa aquest animal».

Segons conta el biòleg, expert en ornitologia, Jesús Villaplana Ferrer, en un llibre preciós titulat Biologia i mites dels ocells, «en la línia de les creences negatives al voltant d'aquest ocell, cal dir que en algunes localitats de Catalunya s'escampava cendra [...] per les teulades de les cases amb la finalitat d'allunyar els maleficis del puput, ja que creien que portava desventura a aquelles cases on niava o s'hi posava».

I, encara més, extret del mateix llibre de Villaplana, Isidor de Sevilla (600-636), doctor de l’Església i bisbe hispanoromà, considerava la palput com: «un ocell molt porc, emplomallat amb una cresta, que habita sempre entre sepultures i excrements humans. Se li dóna el nom d'upupa perquè li agraden els excrements humans i s'alimenta de fang pestilent. El que es frega amb la seua sang, durant el somni, somia que els dimonis l'estan ofegant.» Què us sembla?!


Mireu quina altra foto de Jean Bisetti que he descobert avui,
recentment instal·lada a la galeria de la mateixa pàgina de l'ICO.

 Observant-la és fàcil entendre el motiu d'aquesta associació diabòlica referida a Biologia i mites dels ocells: «Se'l suposava acompanyant de bruixots i encisers pel fet de tenir una cresta de plomes que semblaven unes banyes...». I és que les supersticions associades a la (pseudo)religió sempre han dut a témer la bellesa.

La tradició popular valenciana recull, en la mateixa línia desafortunada, una cançó d'aquelles que, no per fer-se'n ressò, del clàssic tòpic misogin, evita que se m'ericen els cabells, a la manera de la cresta espampolada de la denigrada puput: «El puput a la muntanya / canta i diu la veritat: / quan les cabres faran llana, / les dones faran bondat». Horror!

Al final, el motiu racional d'aquesta mala fama pútida de les palputs és, una altra vegada en paraules de Jesús Villaplana, que durant el «temps de permanència a l'interior del forat en què els polls són alimentats pels pares, els excrements s'acumulen al niu, la qual cosa produeix que tant els polls com el niu i els adults facen molt mala olor. Cal dir, no obstant això, que els puputs tenen la capacitat de segregar, per la glàndula uropigial situada a la base de la cua, un líquid ceri que, a més de donar flexibilitat i impermeabilització al seu plomatge, té una funció defensiva a causa de la seua mala olor, cosa que fa que també els adults, fora fins i tot del període reproductor, desprenguen una flaire desagradable.» És a dir, ni més ni menys: l'admirable i sofisticat instint de supervivència de les espècies.



Aquesta imatge està extreta de la pàgina que Viquipèdia dedica a la puput.
Del llibre de 1905 Naturgeschichte der Vögel Mitteleuropas,
de
Schwarzstörche Naumann.

Afortunadament, més enllà de fanatismes atemoridors; més enllà d'encarcarades sentències sexistes; i fins i tot més enllà dels preclars arguments naturalistes, hi ha la mirada meravellada d'alguns poetes, que han sabut restituir, amb de les paraules, la dignitat del nostre ocell atàvicament maltractat. Aquest poema de l'italià Eugenio Montale és un dels que ocupa un lloc destacat entre la meua antologia personal de delicadeses. I és també, segurament, l'incentiu que ha propiciat aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules».


Upupa, ilare uccello calunniato
dai poeti, che roti la tua cresta
sopra l'aereo stollo del pollaio
e come un finto gallo giri al vento;
nunzio primaverile, upupa
[...]


Ací, en la traducció que en feren Joan Navarro i Octavi Monsonís, d'Ossi di sepia / Ossos de sípia, a la llegendària editorial Gregal. Amb alguna petita variació que, per descomptat, m'han autoritzat a fer-hi els traductors:

Puput, alegre ocell calumniat
pels poetes, que rodes la teva cresta
sobre l'aeri pal del galliner
i com un fals gall gires al vent;
nunci primaveral, puput, com
es detura el temps per a tu,
Febrer mai no mor,
com s'aboca tot a fora
en moure el teu cap,
alíger follet, i tu ho ignores.



Fotografia de Víctor Cañadas. Ornitho.com

Siga com siga, no hi ha maldiença ni calúmnia que aconseguisca malmetre el regal matiner que significa descobrir, en aquestes dates, les palputs que revolen pel camí de l'Ombria que recórrec cada dia, en direcció a la feina. Follets alats que m'alegren l'existència.

Un altre poeta, Antonio Cabrera, ha reverenciat l'ocell amb molt poquetes paraules. Les que caben només en un haiku. M'agrada tant que m'atrevisc, per acabar, a traslladar-lo al català. Amb permís de l'autor




PUPUT
(Upupa epops)

Fràgil corona
flamejant. La prudència
és elegància.


Antonio Cabrera: Tierra en el cielo (Haikus),
Pre-Textos, col·lecció «El pájaro solitario», 2001.



Entregues anteriors:


La vida secreta de les paraules: «corfoll»
La vida secreta de les paraules: «bruixa»
La vida secreta de les paraules: «ullal»




26 de febrer de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «ULLAL»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


Tan interessant com l'explicació etimològica d'una paraula és també el caràcter metafòric que en tenen unes altres. Per exemple, fem una metàfora quan diem «eres un sol» a una persona que, pel seu tarannà agradable, jovial i etcètera transmet calidesa, llum, bones energies per allà on passa. Ja sabeu que una metàfora és un recurs, literari o lingüístic, que fem quan utilitzem una paraula que expressa literalment una cosa («sol») per a manifestar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella: («lluminositat», «calidesa», «enlluernament»...). La nostra protagonista en aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules» té aquesta natura metafòrica: ULLAL


Ullal de l'Estany, al paratge de l'Alqueria del Duc de la marjal de Gandia
(la Safor).

«Ullal» com a brollador d'aigua subterrània, no com a «clau» (en el sentit de «dent canina»), que ja us podeu imaginar que es diu clau, metafòricament parlant també, perquè es clava com un clau d'acer quan s'endinsa en forma de mos en un cos sòlid. Precisament es diu «ullal» perquè es localitza a la zona facial de sota l'ull. Però no emboliquem la troca. No és aquest el nostre «ullal». El nostre és cristal·lí i transparent, i adopta determinades tonalitats blaves, igual que l'iris d'un ull (d'ací la metàfora). I les marjals, especialment les que nosaltres coneixem més, de Pego-Oliva i de Gandia i Xeresa, n'estan plenes, d'ullals, on naden ànecs i fotges i polles d'aigua. Jo no em cansaria mai, de passejar a vora de l'ullal de l'Estany, per exemple, al paratge de l'alqueria del Duc, tan a prop d'on he viscut sempre. 
 
Una altra panoràmica dels ullals pròxims a l'Alqueria del Duc; en aquest cas, el de la Perla. Darrere es veu la muntanya coneguda com a Molló de la Creu.


I, per favor —per si de cas!—, que ningú es pense que l'«ojal» castellà (aquell foradet per on es passen els botons, o el de les solapes de la roba de mudar on s'enganxa una flor, que en espanyol deriva de «ojo») és «ullal» en el nostre català. D'això res!: el foradet per on cordem un botó, o aquell on algunes persones, festeres de solemnitat, enganxen una flor es diu «trau» en valencià, i sembla que és paraula d'origen preromà, probablement d'un gàl·lic *tráokom que significa «forat».

Amb això estan aclarits els possibles creuaments semàntics relacionats amb la paraula «ullal». Ara és moment introduir-hi dues paraules que, a pesar que podrien semblar sinònimes, no s'han de confondre amb els nostres ullals d'aigua naixent: «blau» i «lluent». Els dos utilitzats com a substantius, i no com a adjectius. Que bonic és el lèxic marjalenc!: una microreserva de paraules igual de vives com l'entorn que denominen. Assegador, senill, bova, ànec, granota, toll, séquia, lluent, blau, ullal... Les tres últimes s'han format gràcies a determinades associacions poètiques que, encara que ens semble mentida, fem els éssers humans per anomenar realitats del nostre entorn, bellament caracteritzades per les qualitats que els donen nom. 


Lluent envoltat de senill, a la marjal de Borrons, en terme de Xeresa
(la Safor).

Els «lluents», amb aquesta conversió ja referida de l'adjectiu en nom comú, són, segons m'ha explicat el meu pare, que és home criat entre marjals: un lloc on «no hi ha brossa, i l'aigua està ben neta, i les herbes creixen al voltant. I encara que no quede massa bé dir-ho, nosaltres els aprofitàvem per a caçar, perquè allà enmig de l'aigua clara es veien molt bé els animalets.» Mon pare sap que no sóc massa amiga de la caça, ni dels caçadors... Després de sentir-li la seua definició casolana, he anat a consultar el diccionari català-valencià-balear dels lingüistes Alcover-Moll, i allà en diu: «lloc net de plantes, on l'aigua es deixa veure clara i brillant (Val.)» És sabut per tothom que «el lluent» per excel·lència és l'Albufera. El que no he pogut aclarir amb bastant solvència encara per a defensar-ho ací és si «blau» i «lluent» designen exactament la mateixa cosa. La meua sospita és que sí: que segons zones i segons preferències dels parlants (seria bonic poder-se arriscar a dir, fins i tot, segons tendències estètiques dels parlants), amb la primera paraula s'incideix en el color, i amb la segona, en el caràcter brillant del líquid element. Dit d'una manera o d'una altra, al cap i a la fi, en el seu origen, les paraules, per als usuaris nadius, devien transmetre una qualitat cada vegada més rara en les nostres marjals d'ara, tan amenaçades per totes bandes: la nitidesa de les aigües.


Ullal de la Perla, marjal de Gandia.

El filòleg pare de l'etimologia, en Joan Coromines, aporta, en aquesta accepció d'«ullal» com a surgència aqüífera, una altra paraula sinònima ben bonica i bastant desconeguda (excepte per a poetes i rareses per l'estil): «deu» (escrita sense accent i pronunciada amb e tancada, com la de «veu», per exemple). I n'apunta, pel que fa a l'origen, una possible base indoeuropea, dheu, que significa «fer remolins». Què us sembla? És o no és, la marjal, una fascinant microreserva de paraules que mereixen ser conservades, sí o sí, igual que el mateix medi que les ha originades?

En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», és quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. 


Ullal de l'Estany.


Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques. Al poema que transcrivim a continuació, la metàfora lingüística de l'ullal-ull és explotada, líricament parlant, en tot el seu abast, i el resultat és una imatge personificada de gran sensualitat plàstica. Llegiu-lo assossegadament i ho comprovareu:


[MIREU L'ULLAL AQUELL...]

Mireu l'ullal aquell,
tot d'aigua transparent,
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la nina negra, el negre.

Ibn Khajafa: Jardí ebri. Tria del divan. Traduïda per Josep Piera, amb la col·laboració de Josep R. Gregori. Edicions 62, 2007.

Per últim, i com ja és tradicional en aquestes entrades, ens falta explorar una altra de les vides secretes de la paraula «ullal», la que la companya Àngela Guixot li ha volgut imaginar amb la seua polida mirada literària.


Era una marjal farcida de sol i acaramullada d'aigua cristal·lina. El senill, així com n’és, de prim i esvelt, creixia arreu arreu tot fent d'amagatall a les granotes. Als prats dels ullals, els samarucs joguinejaven amb bellugueig suau i capritxós alhora que les carpes, emboniquides amb escates de vius colors, passejaven amb barbs barbuts. I un cop amarats, els ànecs collverd feien manetes amb l'aigua que, tan hialina, els posava al descobert. Fins i tot les aus que corren món, i que només eren de pas, tant sí com no, havien d'estar-s'hi una temporadeta, fent temps. I allà, tot era rialler. També a les nits, quan l'aiguamoll era un espill i la lluna s'emmirallava onsevulga que mirava, podien escoltar-s'hi rialles enciseres.

Detall de l'aigua brollant de l'Ullal del Burro, o Font Salada, per a la gent d'Oliva, 
i en general, en l'actualitat, per a tota aquella que s'hi desplaça
a gaudir d'un bany en aquestes aigües miraculoses
en qualsevol moment de l'any.


I conta la llegenda que el burro de Pasqual, llarg temps patint d’un mal roín, anant de caiguda i sense cap remei, va decidir-se a posar fi als seus dies per algun racó d’aquella contrada, que tant de goig li havia fet de sempre. I una nit de ventijol, capcot i fluix de cames, va posar-se en camí. Quan travessava el Blau del Calapatar, de sobte, rialles enciseres i el frec d'un vent humit que xiulava el seu nom... Encara capcot va reüllar els voltants i, en entrellucar la casa de pedra entremig dels xops, va fer ah!, i va seguir tot impassible vés a saber cap a quin indret. Més tard de les comportes, que ara són de Sant Pere, rialles enciseres i el frec d’un vent humit... i el seu nom... Amb penes i treballs va alçar el cap, i asseguda a la vora d'un insòlit ullal una bella donzella pentinava els seus cabells llargs, rojos trenc d’alba, que amb l'airet de la nit se li entortolligaven amb les tiges dels joncs, deixant-li els pits al ras.


Font Salada, en terme d'Oliva de la Marjal de Pego-Oliva (la Marina-la Safor), bastant més intervinguda ara que quan el burro de Pasqual hi va descobrir una bella donzella. 
Les propietats curatives de les seues aigües, però, continuen intactes. 
Per a la gent pegolina, sempre serà l'Ullal del Burro.

Nou dies va passar, el burro de Pasqual, mirant de retrobar-la, que, així que ell es va capbussar, la nimfa es va perdre aigües endins. Nou dies, i nou nits, en remull dins l'ullal. I d'allò de la donzella, no res. Però que es va curar, els iaios més iaios del poble de Pego en donen bona part que es va curar del tot. I val a dir que és des del guariment que aquella Font Salada té el sobrenom d'Ullal del Burro. 


Podeu accedir des d'ací a les entregues anteriors:

La vida secreta de les paraules: «corfoll»
La vida secreta de les paraules: «bruixa»

 

Entrades populars