ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

26 de novembre de 2014

DEIXEM QUE PARLEN ELS OCELLS. A LA MEMÒRIA DEL POETA JOAN CLIMENT



Per Maria Josep Escrivà
Fotos: arxiu familiar de Joan Climent 


Text publicat a la premsa gandiana en els primers dies de 2005. Formava part d’una sèrie d’escrits que shi van dedicar, a manera d’homenatge pòstum, al poeta nascut a Montitxelvo (la Vall dAlbaida) i Fill Adoptiu de Gandia. El vaig recuperar, retocar i llegir en públic el passat 18 de novembre, en la presentació del llibre dIgnasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx (publicat per Edicions 96) programada dintre de la Setmana Literària de Gandia 2014, que ha estat dedicada, precisament, a Joan Climent, en el desè aniversari de la seua mort.


En algun lloc vaig sentir dir que, entre tots els humans que poblen la terra, només se’ns faran visibles aquells amb qui en algun moment hem tingut o tindrem una relació d’estima. Entenc que una relació d’estima és aquella que ens aporta descobertes, complicitats, maneres d’entendre’ns, i sobretot d’entendre l’altre, inèdites, pròximes al benestar.

Joan Climent fou d’aquelles persones insòlites que, sense voler-ho, transmeten una gran lliçó: que l’alegria de viure és un do, la nostra resposta necessària davant del que gratuïtament ens ha vingut donat. Aquesta filosofia vital, fàcilment podria titlar-se d’ingènua si haguera provingut d’un jove inexpert, però en el cas d’un home que ha militat en les files de l’optimisme actiu i creatiu durant els vuitanta-sis anys de la seua vida, en el cas de Joan Climent, la sospita d’ingenuïtat es transforma en trinxera del dia a dia; en artesania damunt d’un paper. 



A aquesta actitud no s’arriba per inèrcia. De les converses amb ell, dels seus escrits, de les opinions al voltant d’un o un altre tipus de poesia, vaig arribar a concloure que ell entenia l’alegria com l’única manera de comprometre’s amb el món, de formar-ne part, d’intentar entendre tots i cadascun dels seus elements. De co-existir. El cas contrari és rebuig, propicia la incomunicació i la discòrdia, i és fruit de la vanitat o de la presumpció. El perill, en aquest cas, fóra insinuar un comportament reaccionari, conformista o acomodatici, però la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida. 


Escric aquestes ratlles des d’una nostàlgia assossegada. Al voltant de les sis de cada vespre es desferma una cridadissa unànime d’ocells que vol dir que la llum se’n va. Aleshores recorde una ocasió en què passejava amb Joan i amb Adelina per Forna, en un matí esplèndid, enraonant de tot un poc, i aleshores Joan es va aturar, va alçar un braç, com sol·licitant silenci, i ens va demanar que escoltàrem els ocells: «ens pensem que els ocells canten —ens va dir—, però no canten, parlen entre ells, es comuniquen, i ho fan d’eixa manera tan melòdica que a nosaltres ens fa creure que sempre estan cantant».



Imatge presa per Ignasi Mora a Montitxelvo, el poble natal de Joan Climent.
Febrer de 2004.

La literatura, l’art en general, sap oferir el bàlsam adequat a cada esperit. Jo he revisitat els poemes de Joan Climent en aquests últims dies, com a gest, potser, de reparació d’una absència. M’he fixat, especialment, en els versos on apareixen ocells, i n’he trobat una bella mostra: «Travessa l’aire un vol de caderneres»; «Quan els ocells desperten harmonies»; «El dia pren el carrer/ i els pardals prenen la plaça»; «i aleshores el torba/ tanta bellesa junta, tant ocell, tanta muda/ insistència». Això ens va demanar Joan aquell matí: que escoltàrem els ocells. Potser només requeria un instant necessari de silenci. O potser shi referia a l’atàvica missió dels poetes: parlar de les vivències més íntimes i de les més universals; celebrar sorts o lamentar dols. Però sempre, sempre fer com si cantaren. 

Entrades populars