ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

18 d’abril de 2012

L'HOME DEL CAPELL DE PALLA

Text: Maria Josep Escrivà

Il·lustracions amb arena: Amadeu Vives 

Xavi Richart, Cristina Martí (dolçaines) i Àlex Velázquez (piano) hi aporten la música en directe.
 
L’Home del Capell de Palla sap que només existeix en els somnis dels altres, i cada nit espera que algú el somnie, damunt de la seua bicicleta de ferro. El seu aspecte pot ser el d’un home al voltant dels vint-i-cinc anys, encara que ningú no sabria calcular quina garbera en duu, vivint de somni en somni.

Té la pell color de fulla seca, i uns ulls castanys que les amples ales del capell no deixen veure amb comoditat, però que, de qualsevol manera, transmeten la serenor dels bancals en guaret. Són els ulls d’una persona humil, que se sent a gust amb la vida perquè sap que només pot habitar somnis plàcids. Vesteix amb pantalons curts, perquè cal dir que l’Home del Capell de Palla sempre viu en estiu. El seu capell d’ales amples, amplíssimes, fa un fru-fru aspre quan el vent el toca. I els que més s’hi han fixat asseguren que, igual que alguns enganxen una orquídia al trau de la camisa, l’Home del Capell de Palla hi duu una ploma blanca, com la dels escriptors del passat, que s’estova amb el pedaleig com si fos un núvol petit. 

Sap, també, l’Home del Capell de Palla, que només pot viure en les persones que creuen en la modèstia, en els sentiments tal com ragen, en aquells a qui els agrada mirar les coses sense màscares, i per això saben també valorar-les en la seua justa mesura.


Sempre espera la nit. No sap si viurà només un instant, el que dura la visió fugaç d’algú que el veu passar a cavall de la bicicleta; o si viurà tota la nit en la ficció d’algú que dorm. Certa persona beneïda que arribarà a conèixer-li, fins i tot, la línia lleugera dels llavis. Que parla poc, que és un amant del silenci. I que allò que més li agrada fer és mirar al seu voltant i sentir-se el fru-fru del capell.

Al principi, l’Home del Capell de Palla passava molta por, quan l’atabalava la quimera que arribaria un mal dia que no el tornaria a somniar ningú. I aleshores s’esborraria per sempre més. Però després arribà a entendre que ell no desapareixeria mai, perquè havia passat a habitar l’univers dels records. I en aquest univers sempre n’hi hauria algun que li garantiria la vida.

Només té, aquest home, una mena d’enyorança: que és incapaç de veure el cos de qui el somia. Ho sap tot del seu hoste, això sí; només li calen uns pocs segons d’entrar en contacte amb la seua animeta. Tantes coses com sap, l’Home del Capell de Palla, de les animetes invisibles, i encara, sempre, li’n queden de noves per descobrir! 


El que coneix primer és si qui somia és una persona feliç o infeliç. És ben fàcil, perquè d’això depèn que es puga quedar al somni amb un major o menor benestar. Amb els anys ha comprovat que, en les persones desventurades, els instants per a somniar són borrosos, i a cada cop menys freqüents. I els records, els pensaments i les il·lusions van recobrint-se d’una crosta de runa que creix, i creix, i creix..., fins a tal punt que ni ell és capaç de traspassar-la. I es fa bruta i apegalosa com un xiclet rebregat, i els desencisos s’hi van enganxant com si foren mosques nècies. Per això, l’Home del Capell de Palla s’ha convençut, després de trobar-se tants esperits recoberts de runa, que l’únic antídot eficaç contra l’infortuni és l’amor. 

En canvi, si l’hoste que l’acull se sent satisfet amb la vida, l’Home del Capell de Palla hi pot estar-se esplèndidament. Té un espai net i ample on vagarejar a gust, i s’hi deixa portar per la sort. Un somni duu a un altre somni, i coneix desitjos nous, i l’alè que el transporta quasi li sembla infinit, com els camins que recorre en bicicleta, que van i vénen a la seua voluntat. Aleshores arriba la part més interessant. Perquè a poc a poc van mostrant-se fragments de la vida que ell ha traspassat, dels dies més recents, dels més recòndits i, fins i tot, de dies que encara no han arribat. I és que aquesta és la principal virtut dels somnis: que ocorren fora del temps, on res ni ningú no té autoritat per a dirigir-los ni per a recriminar-los. Lleugers, lliures com una ploma estovada. Imprevisibles com l’Home del Capell de Palla.


Amb el temps va haver d’acceptar que no veuria mai els rostres. Aquesta és la seua gran recança: l’Home del Capell de Palla mai no havia pogut conèixer el rostre, ni molt menys el cos, de qui l’havia somniat. Com a molt, havia pogut distingir si es tractava d’una persona jove o d’una persona vella, o si era un home o una dona. Per això hi ha un moment extraordinari en la seua llarga existència. Un somni que l’Home del Capell de Palla es guarda com un tresor, a sota del capell d’ales amplíssimes. Un d’aquells instants que l’ajuden a engolir forces en algun moment de solitud.

Ja en feia molts, massa dies, que ningú no el somiava. Durant tota aquella temporada no va tenir més remei que tirar mà de la memòria dispersa d’altres somnis. I quan ja es trobava quasi al límit de l’esgotament, quan fins i tot la ploma blanca estava a punt de pansir-se-li, de tristesa, al pit, l’Home del Capell de Palla es va trobar envoltat per una forta aroma d’espígol, quasi com quan, en ocasions felices, havia passat a prop de la solana d’una muntanya, al ple de l’estiu, pedalejant plàcidament. Aleshores va percebre una força d’atracció com mai. La resta fou qüestió d’uns segons.


L’Home del Capell de Palla tornava a tenir una vida lleugera i el traç dels llavis se li havia dibuixat amb una mica més de claredat. Amb l’aroma de l’espígol, un perfum subtil de sabó envaïa l’aire, un perfum que ell només havia pogut identificar abans amb dues coses: amb els llençols acabats de posar nets en un llit, o amb l’esperança amb què tots els somnis comencen. La llàstima era, com sempre, que no podria descobrir molts més detalls del responsable d’aquell somni.

Tot indicava que s’havia introduït dins d’una vida jove, dins d’una dona que començava a insinuar-se, allà pels onze o dotze anys. Però res del rostre. Ni de la pell. Ni de les parpelles que li devien caure damunt dels ulls tancats. Ni tan sols podia intuir de quin color eren els cabells. Aleshores va agusar l’instint. Almenys podia imaginar que aquella doneta dormia amb un lleuger somriure als llavis. I a partir d’ací, l’Home del Capell de Palla va seguir suposant que aquella jove no sabia res encara dels grans desenganys. Res de l’avorriment, ni del rancor, ni de la vanitat. Però tampoc res, absolutament res encara, de l’amor. 


Era un dia de juny, a plena llum del migdia. Ella tornava a casa després d’un dels últims matins d’escola. Es va quedar adormida recolzada a la finestra de l’autobús, amb un llibre de versos a les mans. Amb una claredat inèdita, l’Home del Capell de Palla li va distingir el color de palla seca de la brusa i, quan començava a habitar el seu somni breu, ella es va regirar al seient; el llibre li va redolar cames avall, i va entreobrir els ulls, atreta sens dubte pel gran capell, tan ample i tan eixut, molt molt semblant al color de la seua brusa de cada dia d’anar a escola.

En el moment en què més a prop estigueren, l’Home del Capell de Palla va fer el gest de voler recollir-li el llibre, i aleshores es va adonar que aquella doneta tenia unes gotes de suor damunt del nas. “Ai...”, va mig sospirar, per por de no inquietar-la. Era la primera vegada, en la seua dilatada existència, que aconseguia veure amb tant de detall una part del cos de qui li havia donat la vida. I allò li il·luminà la mirada com mai. Ella, impulsada per una atracció desconeguda, a mig camí entre el somni i la vigília, li va buscar els ulls mig ocults sota les ales del capell, amb aquella indiscreció que provoquen les ganes de descobrir una cosa nova. I com una revelació, li acudiren vivíssims a la ment els últims versos que llegia en el moment de quedar-se adormida:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.


Després d’aquella trobada, que mai podrem saber si va durar un segon o una eternitat, Sara −que així es deia la jove− es va alçar del seient, mentre, de manera instintiva, es duia una mà als llavis i llançava un bes suau des de la finestra de l’autobús. Un bes petit i fràgil com una emoció que volà cap on imaginem que l’Home del Capell de Palla desapareixia..., primer pedalejant damunt la bicicleta de ferro; després només el rastre d’un gran capell color de palla; i al final, un punt de resplendor de ploma blanca, com la d’un àngel, vist i no vist.

Durant molts dies i moltes nits, a l’Home del Capell de Palla, el va acompanyar una intensa olor d’espígol. Com si, des d’aquell migdia de l’autobús, la primera calor de l’estiu hagués fet esclatar una ampolla de perfum en mil trossets. Sara va dur amb ella, durant molt de temps, aquell petit llibre des d’on el poeta Ausiàs March li parlava d’amors en clau poètica. Durant setmanes i setmanes, aquell volumet de tapes morades va estar lligat al record intrigant d’un home de cabells rossos acabats en un gran capell d’un color increïblement paregut al de la seua brusa color de palla. I aquella ficció, que no sabia massa bé on ni com havia començat, li va obrir un món de secrets i de desitjos inimaginables fins aquell dia.


L’Home del Capell de Palla –que sap que només existeix en els somnis dels altres–, detecta que, alguna vegada, la mateixa dona el torna a atraure cap als seus anhels. Cada cop amb un rostre diferent, i amb uns ulls que, per atzar, s’han trobat amb els seus en creuar un carrer, en baixar de l’autobús, en entrar en un portal... Ell la reconeix per l’olor intensa de l’espígol, i encara se li il·lumina la mirada quan recorda el moment en què, amb la intenció de recollir un petit llibre de terra, va tenir tan a prop aquelles gotetes de suor damunt del nas petit. Però mai més no l’ha tornada a veure amb tanta claredat com aquell migdia de juny en què, ara ho sap ben cert, aquella jove havia conegut l’amor en un somni breu, i ell, per primera i única vegada, també s’havia vist somniant molt a prop d’una il·lusió de carn i ossos. De la mateixa manera com feien uns versos que, per més que hi pensava, no sabia per quin motiu s’havia après de memòria:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre. (*)


(*) Els versos que llegeix Sara quan s'adorm a l'autobús estan extrets del volum Ausiàs March. Una tria, de l'editorial Barcino. Es tracta d'una selecció i una adaptació al català actual a càrrec de Josep Piera. Una petita joia que des d'ací agraïm, celebrem, i recomanem, per a qui no s'haja atrevit encara a llegir el poeta i senyor més universal de Beniarjó.

Entrades populars