ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

22 de desembre de 2012

EL BETLEM DE CASA

Per Maria Josep Escrivà

No he heretat la devoció religiosa de ma mare. Però sí la fe en la capacitat de crear de les persones. L'esforç, la perseverança i la confiança en allò que som capaços de construir, des del no-res, amb humilitat i amb voluntat poderosa.


Pepita Vidal Chova, la meua mare, posa betlem des que tenia 9 o 10 anys. Ho recorda perquè diu que la va ensenyar un home del Grau de Gandia, Paniagua de cognom, amb qui anava fins a les vies del tren a buscar el cagaferro que els havia de servir per a compondre negres muntanyes. Amb els anys, la mare va canviar de casa, i la ubicació del pessebre va passar, des de la dels seus pares, avis meus, a la seua pròpia. A la del Molí de santa Maria on els meus germans i jo ens hem criat. 


Amb aquests cavallets a manera de bastida comença tot. Els mobles de l'estança que allotja aquesta fenomenal obra van a parar a sota dels taulers de fusta, i durant dos mesos llargs conviuen amb cables de la llum i connexions diverses. És l'únic moment del procés on col·labora la mà d'obra masculina de casa: el pare, d'oficial muntador; la mare, arquitecta i cap d'operacions.


El període de vida del betlem s'estén des de finals de novembre, en què de sobte s'esdevé el caos domèstic, fins al 2 de febrer, dia de la Candelera, que és −i així ho explica ma mare a partir de l'escena figurativa corresponent−, la festa cristiana de la Presentació del Senyor, en la qual hom commemora la presentació de l'Infant Jesús al temple de Jerusalem i −segons he llegit a l'Enciclopèdia Catalana−, la purificació de la Mare de Déu, d'acord amb la llei jueva.


Des que tinc ús de raó, només desgràcies familiars han danyat les il·lusions betlemístiques de ma mare. En anys de dol, el pessebre s'hi ha instal·lat igualment, però amb unes dimensions més reduïdes, de vegades aprofitant les prestacions d'algun moble del menjador, des de la discreció i sense expansions festives. Fins i tot les dues àvies van tenir el coneixement d'anar-se'n d'aquest món quan el betlem ja estava instal·lat a casa. Perquè tant l'una com l'altra van morir al final de les festes nadalenques. 



En les dues imatges superiors es pot observar la mateixa zona del pessebre
en dos estadis de construcció diferents.

Per això, a casa sabem que, mentre en aquestes dates el motiu que desvela Pepita Vidal a les 5 de la matinada siga el cuquet de fer betlem, un dia i un altre, senyal que tot va bé, al núm. 54 del barri del Molí, on el betlem s'allotja.


Vista aèria del mercat, amb un terrisser, una venedora de teles, una parada de productes frescos (l'embotit està elaborat amb plastilina de la bona...),
i un home que es llava els peus a la porta de sa casa.



Material d'obra en una fase d'avançat estat de gestació betlemística.


La casa del ferrer alberga una xemeneia que trau fum en directe (angle superior esquerre): tot un clàssic en aquesta obra d'enginyeria casolana que s'inclou dintre de la categoria de "betlems populars".



Et voilà! Amb la voreta replantada de pins i un marge de contenció construït a base de taps de suro, que ha sigut un element nou introduït aquest any.



El pessebre ha obtingut, recentment, el 3r premi del concurs organitzat per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia (el primer, per cert, ha recaigut en el de Laura i Joan Garcia Escrivà, néts de Pepita Vidal).

No he heretat la devoció religiosa de ma mare. Però la meua admiració per la seua vocació creativa i autodidacta és cada vegada més intensa. La seua capacitat de superació, any rere any, lluny de buscar guardons que la reconeguen públicament, es veu recompensada amb la disposició feliç amb què mostra el betlem de casa, el seu betlem, a totes aquelles persones que, com ella mateixa, se'l saben gaudir, des de la vivència pietosa, o des de l'emoció estètica.

2 de novembre de 2012

¡VIVA CERVANTES!

Text: Lluís Miret Pastor
Peus de foto: MjE
El nou retall era un no res comparat amb esporgades anteriors. La Conselleria de Cultura havia aplicat ajustos superiors amb pocs problemes i molts somriures. Però ara hi havia un detall nou i inquietant: ja no sabien d’on treure.

−I els llibres? −va suggerir el Secretari Autonòmic de Bous Embolats.
−Fa temps que no donem un euro −va respondre la Consellera.
−I el teatre? −contraatacà el Director General de Revetles.
−Tampoc.



La situació actual d'estrangulament social i econòmic
ha agusat l'enginy de la creativitat artística.
És el cas per exemple, dels humoristes gràfics.
Angle editorial ha publicat un llibre titulat Enfoteu-vos-en, que
recull mostres d'aquesta modalitat de crítica enginyosa.

−Un moment! −el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets va demanar l’atenció dels presents−. Si no podem disminuir les partides, caldrà augmentar els ingressos.
−Com? −va preguntar amb un somriure sorneguer el Director General de Cordades i Despertades.
−Augmentant els impostos sobre la cultura −respongué el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets, tot pagat del curs i mig d’ADE que va aconseguir acabar.
−Però si això ja ho hem fet! −respongué el Sotsdirector de la Fundació Valenciana de la Xaranga.



A la pàgina d'Angle editorial podem llegir, referit al llibre Enfoteu-vos-en:
"és el darrer projecte de Dibuixants Sense Fronteres.
Un llibre il·lustrat, divertit, en el qual els principals ninotaires
del nostre país combaten la crisi amb els llapis ben esmolats."

−A veure, presteu atenció −demanà la Consellera−. La situació és molt greu. Si no trobem on actuar, caldrà retallar en càrrecs directius.
−Nooo, nooo…−la sala de reunions de la Conselleria de Cultura era un clamor. Els teclats de les BlackBerry i els iPhone treien fum per davall la taula. Centenars de missatges d’auxili eixien alhora cap a poderosos i influents padrins.
−Un moment −va tallar el Subsecretari Autonòmic de Cacauades Vàries−. Siguem seriosos. Ha de quedar algun funcionari per putejar, algun interí per acomiadar…
−No res.

Andrés Rábago García, El Roto,
ha guanyat el Premi Nacional d’Il·lustració 2012.
Segons els mitjans, al dibuixant d'El País se li ha valorat:
"su visión crítica, poética, aguda e inteligente  
que nos ayuda a reflexionar sobre cómo somos y cómo vivimos".
La gent de Burrera Comprimida voldríem acostar-nos
a aquestes virtuts d'El Roto, encara que ens ruboritze reconèixer-ho...

−Jo crec que tinc la solució −els rostres dels presents van girar-se cap al president de la Fundació per a Mantindre a Ratlla la Cultura Indígena. A pocs se’ls escapava que era el cervell en l’ombra de la senyora Consellera.
−Il·lumina’ns −atorgà l’ama del carxofar.
−Tots els pobles tenen un autor de referència, el que es coneix com un clàssic. En canvi, els valencians en tenen dos.
−Ah, sí? −van preguntar uns despistats.
−Sí. Es diuen Ausiàs March i Joanot Martorell.
−Aaah −respongueren encuriosits.
−Els francesos tenen Molière, els anglesos Shakespeare, els espanyols Cervantes…
−¡Viva Cervantes! −va cridar el president de la Fundació Valenciana d’Espectacles Rancis.
−¡Viva! −respongué la clac.
−Com anava dient, tots els pobles tenen un clàssic i, en canvi, els valencians, dos. Indubtablement estem davant d’una anomalia...



Tirant lo Blanc, el protagonista de la novel·la homònima
de Joanot Martorell, segons la mirada artística de Manuel Boix.
És una de les il·lustracions del clàssic versionat
per Josep Palomero per a Bromera (2005).
−Damunt crec que són del mateix poble! −apuntà un alt càrrec saforenc.
−I cunyats! −amollà el més llegit de tots, aprofitant que per una vegada els seus coneixements no serien sospitosos d’intel·lectualisme.
−Nepotisme!!! −cridà el Director General de Botellons.
−Un moment −la Consellera volgué calmar-los−. Vols dir que estalviaríem molt si eliminàrem un dels dos clàssics?
−Dona, una fortuna no, però donaríem una imatge de fermesa i determinació. A més, podríem traure el nom d’algun carrer, institut…
−Potser se’ns haja despistat algun premi o publicació −va apuntar el president de la Fundació Valenciana de Petorreres.
−Bé, podem provar. Quin dels dos ens carreguem?
Tots van quedar mirant-se.
−Qui dels dos és més sospitós? −volgué saber la Consellera.
−He sentit dir que Ausiàs March era poeta −apuntà el Secretari Autonòmic d’Espectacles Sòrdids.



Bust de l'estàtua d'Ausiàs March
instal·lada l'any 1959 a l'avinguda Marquès de Campo de Gandia,
quan s'hi commemoraren els 500 anys de la mort del poeta.
 És obra de l'escultor Josep Rausell.


−A eixe! Que els poetes són tots uns invertits.
−Uns què?
−Uns maricons.
−A la foguera, a la foguera!
−A la foguera no. A l’oblit, que és més barat.
−Perfecte. Ara mateix farem publicar al DOGV una ordre per a iniciar un Expedient de Regulació d’Ocupació sobre la figura i obra d’Ausiàs March −la Consellera semblava eufòrica−. Joanot Martorell quedarà instaurat com a únic clàssic valencià.
−De moment! −va dir el Secretari Autonòmic de Partides de Truc.
−Sí, de moment, perquè jo continue pensant que el tal Martorell també sobra. Tenint Cervantes, tota la resta és un dispendi innecessari.
−A eixos només els lligen els separatistes −rematà el Secretari Autonòmic de Serenates Nocturnes.
−¡Viva Cervantes! −reiterà un espontani.
−¡Viva! −contestaren tots.


Don Quijote de la Mancha,
personatge central del clàssic de Cervantes,
segons la mirada artística de Joan Castejón.

Ni el ingenioso hidalgo, ni tan sols el seu autor
no tenen la culpa que, a la classe política dirigent, no li done
la gana acceptar que hi ha llengües, literatures potents
i escriptors de categoria universal, 

encara que no escriguen en la llengua de Cervantes. 

12 d’agost de 2012

«FUM», DE JOVI LOZANO-SESER

Text: Jovi Lozano-Seser
Fotos: Natxo Francés
 

Podia haver passat.
Havia d’haver passat.
Havia passat abans. Després.
Aquí a prop. Més enllà.
De fet, ha passat, però no pas a tu.

T’has salvat perquè anaves el primer.
T’has salvat perquè anaves l’últim.
Wisława Szymborska, Un cas qualsevol


Birkenau, 14 de juliol de 1944. 11:48 hores. Batzegada per l’oficial, Edna baixa a empentes i rodolons del tren sense deixar caure la petita Keren, ben encongida entre els seus braços. Avesada al desconcert, la xiqueta ja no plora. La munió de presoners, tot un devessall d’ànimes esmaperdudes, és adreçada cap a les portes d’Auschwitz II, on els responsables del camp componen a corre-cuita grosses fileres que s’enfilen espantadisses cap a les dutxes. Un general escridassa, tan irònic com mentider, les instruccions: primer se’ls rentarà i desinfectarà; tot seguit ja procediran a la selecció de treballadors.


Les darrera embranzida dels soldats les encarrila cap a una de les naus. Edna esguarda els ulls de la filla, com comencen a reviscolar entre els crits i les corredisses que les envolten. Disten sols una desena de metres de la portalada de les càmeres, on les primeres nouvingudes comencen a despullar-se de pressa, tal com els indica l’operari en la seua escarida explicació. Roba fora. Anells. Mocadors. Tot el que porteu al damunt, lliure-ho ací! El munt de pertinences, apilat al costat del mur, augmenta amb escreix mentre. Edna desembolcalla la rústega vestimenta casolana de la filla, qui en accedir a l’interior de l’estança fa una breu rialla, potser enardida pel mormoleig de tanta dona nua giragonsant sota les aixetes, a l’espera d’una aigua tan cobejada. Edna se n’alegra, sobretot per Keren. Fa mesos que no gaudeix d’un bany i té les natges escaldades, plenes de nafres. Aquest ruixim matiner, doncs, compensarà els mesos de sofriment a l’anterior camp, on ni tan sols tenien llençols a la caserna. 



Fet i fet, l’engegada de les canonades enceta una allau de murmuris. Un vapor escalfeït raja del sostre i amara el recinte d’una dolcesa inèdita. En pocs segons, les parets traspuen una boira humida i ardent alhora: el zyclon-b envaeix així una atmosfera que fins fa poc vessava d’esperança i ànsies d’higiene. El somriure de Keren, tot d’una, s’esblaima. Edna la prem amb força i li acarona les galtes. Potser, no hi ha temps per carantoines. Sols gosa tapar-li les oïdes, per tal que no escolte els crits que les circumden. No hi ha aigua ja. Sols fum.



El relat titulat Fum, de Jovi Lozano-Seser, resultà guanyador
en el IV Certamen de relat breu Enric Valor de la Vall de Guadalest.
Al marge d'aquesta edició electrònica, aquest text roman inèdit.


Les tres fotos de Natxo Francés que utilitzem per il·lustrar aquest text
formen part de la la sèrie
Praga-Cracòvia-Auschwitz.

Sempre és un luxe que Natxo ens permeta utilitzar
el seu material fotogràfic.


Per anar a la pàgina principal: "CONTRA EL FANGAR DE L'EXISTÈNCIA": L'ESCRIPTURA SEGONS JOVI LOZANO-SESER, cliquen ací.

4 de juny de 2012

ENTRE LA PARAULA I ELS SENTITS. Jornades de poesia contemporània catalana i mexicana (Mèxic, 13-31 d’octubre de 2010).

El text daquesta entrada ha estat publicat a Estudis Romànics [Revista de la Secció Filològica de lInstitut d’Estudis Catalans], vol. 34 (2012), pp. 669-728.

[Si volen llegir la introducció que acompanya aquest article, cliquen ací].

Text: Jordi Marrugat
Fotos i peus de foto: M. J. Escrivà 

Les jornades, amb una trentena d’actes programats, van ser organitzades per l’Orfeó Català de Mèxic, amb el suport principal de l’Institut Ramon Llull. El títol remarcava un fet clar: l’organització de les jornades −els continguts de les quals foren inicialment dissenyats pels joves mallorquins Pere Perelló, que actualment resideix a Mèxic DF, i Jaume C. Pons Alorda− proposava una identificació de la «poesia contemporània» amb la que es realitza en la paraula, però també més enllà d’aquesta. Conseqüentment, Joan Brossa hi fou el principal homenatjat: es representà Cabaret Brossa, muntatge teatral a partir de textos de Brossa dirigit per Perelló, en algunes representacions del qual s’introduïren números d’«antimàgia» de Carles Hac Mor i Ester Xargay; s’exhibiren de forma itinerant dotze facsímils de poesia visual brossiana; es projectà No compteu amb els dits i Nocturn 29 a la Cineteca Nacional; i es féu un recital en homenatge a la seva figura, presentada al públic mexicà per Glòria Bordons. 

Ester Xargay, a Cabaret Brossa,
en una imatge extreta de la pàgina
www.poesiacatmex.wordpress.com
De fet, la majoria dels recitals tenien com a motiu l’homenatge a algun poeta català. Es buscava així difondre internacionalment la nostra tradició poètica, alhora que incentivar els vincles de l’actualitat amb el passat. El fet, però, també incita a especular sobre els gustos dels poetes joves d’avui −més d’un dels assistents a les jornades signarien la tria per bé que el responsable últim en fou Perelló. No és probablement una casualitat que no hi hagués cap recital en homenatge a Josep Carner, Carles Riba o J. V. Foix, per bé que tampoc no se n’ha de deduir una animadversió envers aquests poetes −Perelló mateix té un poema titulat «Nabí» pel llibre homònim de Carner, envers el qual expressà la seva admiració. Calia triar. I en la tria queda palesa la preferència per la proximitat temporal i els marges del discurs històric hegemònic fins avui. Blai Bonet fou homenatjat per Pons Alorda, Pau Vadell i Pau Gener Galin −de fet, ja havia estat un referent clau d’El poder i la fortor, extens poema coescrit pels dos primers i Joan Tomàs Martínez−; Vicent Andrés Estellés fou recordat com a poeta nacional, simbòlicament des de l’Orfeó Català de Mèxic; a Palau i Fabre se li dedicà el recital fet a la Casa Museu del poeta Ramón López Velarde; Miquel Bauçà fou evocat, pensant en el bell títol d’El crepuscle encén estels, sota el cel brillant del Planetari de l’Instituto Politécnico Nacional; i en el darrer acte es recordà Joan Vinyoli, autèntic clàssic reivindicat des de fronts molt diversos de la poesia catalana actual. En cada recital el crític que signa aquesta crònica presentava al públic el poeta homenatjat; tot seguit, els poetes catalans recitaven poemes d’aquest; i, finalment, poetes catalans i mexicans recitaven poemes propis.

Víctor Sunyol i M. J. Escrivà, al Casal Català de la Península de Yucatán.

A més, es feren dues taules rodones de debat teòric sobre la poesia actual i una tercera dedicada a l’exili català a Mèxic, que també fou recordat en la inauguració de la Biblioteca del Casal Català de Yucatán batejada «Abans de l’alba» en homenatge a Ferran de Pol.

Públic assistent a lacte dinauguració
de les Jornades al Palacio de Bellas Artes.
El quart per l
esquerra és Martí Soler Vinyes,
gerent editorial de Fondo de Cultura Económico.
El 21 d’octubre, la inauguració dels actes, amb sorprenent èxit de públic sota els murals de Siqueiros, Orozco, Rivera, la Sala Boari del Palacio de Bellas Artes era plena, oferí als mexicans una visió general de l’immens i diversíssim panorama en què es desenvolupa la poesia catalana dels anys 70 ençà, exemplificat de viva veu pels protagonistes de les jornades. Recitaren, doncs, poemes des d’autors que començaren la seva trajectòria en aquella dècada, Hac Mor i Víctor Sunyol, fins als joveníssims Pons Alorda i Vadell, passant per Xargay, Maria Josep Escrivà, Eduard Ramírez, Perelló i Gener. Al llarg de deu dies cada poeta va tenir ocasió d’anar exposant la seva concepció de la poesia, que conté aspectes divergents, però també alguns de coincidents, amb la de cada company. Ho van fer per diversos centres culturals de Mèxic DF i per diversos estats mexicans. 

Hac Mor va deixar clara la vinculació de la seva poesia a la voluntat de qüestionar tot saber donat. Els seus recitals es caracteritzaren per generar debats. Ja en l’acte inaugural provocà la intervenció del públic en relació al concepte d’«antipoesia» la poesia entesa com un atac a les fórmules que queden establertes com a «poesia». O, posteriorment, polemitzà entorn a la idea d’interpretació de l’obra d’art tot defensant la necessitat que aquesta no signifiqui ni sigui interpretada.

Aquest que es veu per darrere és Carles Hac Mor, caminant pausadament
de cara a la piràmide de la Lluna, al llarg d
aquesta impressionant
Calçada dels Morts, del lloc arqueològic precolombí de Teotihuacan. 

Per la seva banda, Sunyol manifestà el seu distanciament d’experiències com la brossiana en tant que la pròpia recerca és exclusivament lingüística, una lluita contra la llengua per tal d’esdevenir languageless i poder trobar així la vida, el món. Tal com llegí en un acte, «es tracta de partir de la llengua, l’únic que es posseeix, l’únic que s’és» per «fer-la arribar al balbuceig essencial, germinal, primigeni» «a través d’un camí auster d’ascesi rigorosa» que destrueixi sistemes, enganys, presons. Així mateix va debatre amb Escrivà per la relació que proposaren entre poeta i públic: Sunyol no escriu pensant en el lector, mentre que Escrivà defensava que cal tenir-lo present per dur-lo cap a la poesia. 

Alguns membres del grup abans de començar lespectacle Cabaret Brossa, que es representà a lespai Museo Diego Rivera Anahuacalli.
Pere Perelló (abillat amb granota de feina) s
encarregà de la direcció de lobra.
Al centre
de la imatge hi ha Marta Puig: una altra de les nostres benefactores.


De fet, el compromís ètic és part essencial de la poesia d’Escrivà per exemple, quan en un dels poemes que llegí apareix «l’obscenitat» amb què un milicià «ignora la mort dels altres homes» i el social, un aspecte cabdal a la seva activitat. Ella mateixa va exposar en una taula rodona el projecte poètic de defensa de la terra valenciana en època d’especulació immobiliària salvatge que havien estat l’antologia For Sale o 50 veus de la terra de la qual tingué cura i els recitals que l’acompanyaren. Semblantment, Ramírez es presentava com un poeta «vitalista» i «combatiu» en un sentit ampli del terme: combatiu «contra la decepció, la desídia, la submissió, la sordidesa i la rutina» ha escrit d’ell Enric Sòria. Alguns dels versos que recità ho certifiquen:

jo sóc militant
amb fantasia i cada sol.
Tropa de la llengua i del vi,
perquè sols la paraula esmena
en dibuixar de nou el món,
i el vi millor pot demostrar
als llavis l’obra del sabor.

A la seva manera, i en un sentit més directament polític, Hac Mor també va combatre en llegir, el 30 d’octubre, en la clausura de les jornades al Centro Cultural de España, l’«Oda nupcial» que havia escrit amb motiu del casament de la infanta Cristina a Barcelona: 

Vinga, vinga anem a bodes,
odes-odes! I aquesta oda

poda-poda i crida: Visca
la República, pública-pública!
Monarquia? Anarquia-anarquia!

A fora el Borbó, colló-colló!

Així mateix, Perelló hi llegí una denúncia poètica de la Mallorca actual i una crítica al fet que l’any 2009 s’hagués reprès el retrògrad lema «Fe, Pàtria i Amor» als Jocs Florals de Barcelona que, en el 150è aniversari, proposaren premiar una composició inspirada en aquesta tríada: «Car ja s’ha dit tot/ Pens/ D’aquestes flors/ De l’esllanguiment/ Que mos són Fe, Pàtria/ I Amor/ Au, idò:/ A prendre bon vent!» Perelló presentà aquest poema al concurs que, no cal dir-ho, no el premià. Versos indestriables d’una concepció de la poesia contraposada a la de l’anomenada poesia de l’experiència («Recercant/ La confessió// El poema esdevé/ Violència»), que Perelló exposà en una altre acte amb la lectura d’aquesta poètica:

Detall arquitectònic de lantiga
ciutat maia d
Uxmal.

Temple
De magna e-
Ficiència

El poema
És
Tan sols
El que
És

(ni transcendent ni mimètic
ni hermètic ni complaent):
Les cinc potes d’un moix
Dins un cercle quadrat.




I encara Ester Xargay també va tenir ocasió de participar d’un ambient combatiu, en aquest cas feminista, en assistir a la segona trobada de dones dins el programa «Mujer: escribir cambia tu vida».

Pau Vadell, amb carasseta, intervé
en una taula redona a la llibreria
del Fondo de Cultura Económico.
Al darrere, en un vídeo de Canal 33,
amb Joan Tomàs Martínez
i Jaume C. Pons Alorda.

Conscient de la provocació, Hac Mor també denuncià els recitals de poesia entesos com a espectacle d’atracció i seducció, mentre Pons Alorda i Vadell actuaven premeditadament amb la voluntat de cridar l’atenció del públic, encara que això comporti certes renúncies en una taula rodona, Pons Alorda va mostrar la plena consciència amb què concep que el poeta actual ha de ser alhora escriptor, showman, representant de si mateix, activista... per tal de poder existir i ser visible en el camp immens de la societat de l’espectacle. 

Per això els seus recitals eren una barreja de tradició acompanyant-se d’una simbomba, improvisaven gloses i convidaven a fer-ho, transgressió en l’homenatge a Brossa, Vadell, en lloc de recitar un poema propi, va agafar un donut d’una capsa de Dunkin’ Donuts i li va col·locar una corbata oferint al públic Mr. Yankee i espectacle desvergonyidament proper a la víscera televisiva Pons Alorda rebolcant-se com un mico sobre una taula mentre crida «Monkeyman, Monkeyman, Monkeyman», «per ell és igual ballar damunt la taula/ com cridar Déu i començar a parlar-li», perquè ell és «la natura perfecta de l’home primitiu,/ el retrat ideal de l’home absolut». Tot lligat per una reivindicació vitalista, anti-racionalista, sexual, hom diria que hormonal, de l’experiència directa de l’instant: 

Al Centro de Eseñanza de Lenguas Extranjeras, de la UNAM,
Jaume C. Pons Alorda en el seu paper de Monkeyman.
Veuen com el crític Marrugat no inventa res...?

«Només la luxúria ens pot guiar en un camí dreturer», «M’esgarres la carn de l’os/ i no queda llenca per xuclar», «la carn sempre vol carn/ i mai res la detura»: entusiasme omnímode de joventut extasiada en la poesia: incontinència i eufòria el títol d’un llibre de Pons Alorda, Perelló i E. Sánchez-Rubio és Els (in)continents eufòrics.

Semblantment, dalt l’escenari Gener esdevenia un autèntic seductor que hipnotitza el públic cap a la seva poesia convertida en espai de recerca de sentit existencial: «La meva vida/ és una ampolla/ llençada a mar/ amb un missatge/ escrit a dins». El públic aprenia i repetia amb gust:

som una part dels abductors de les paparres
que s’agafen al pelatge
del bitxo monstruós que és l’existència

fem el viatge junts i en soledat

som siamesos incomunicats. 

...que en mexicà, com es pot veure projectat a la imatge, seria:
Somos una parte de los abductores de las garrapatas...
Les traduccions feren un gran paper de comunicació entre el públic
i els escriptors.

I això ja obria una via a la presa de consciència i la comunicació.

En canvi, l’interès de Xargay per la tradició i la renovació de mitjans poètics té tot un altre sentit que en Pons Alorda i Vadell: els seus recitals també inclogueren la incitació a acompanyar-la en el cant d’una jota o una ranxera, mentre que en una taula rodona va exposar el seu projecte de fer un recital amb poetes interactuant simultàniament des de diversos llocs del planeta connectats per internet. De la mateixa manera, la seva obra inclou des de la renovació de formes poètiques tradicionals fins a videopoemes, passant per la reescriptura de poemes d’altri: un joc amb les convencions l’Oulipo és un referent clau de Xargay que, mitjançant el diàleg amb el passat, busca la diversió no ingènua en la transformació d’aquest.

Totes aquestes concepcions tan diverses de la poesia entraren en contacte en taules rodones i debats amb les del públic i els poetes mexicans participants a les jornades potser en intercanvis no prou aprofundits. Entre ells destacà Max Rojas, un vell murri la personalitat del qual causà tanta simpatia entre els catalans com impressió els seus poemes, tirallongues torrencials de llenguatge desfermat perquè hi ha «dolor,/ allá donde la lengua en su charcal se estanca», aspecte alògic i metafísic «la funesta habitación en que los cuerpos se despueblan/ y queda nada más el hueco que dejan los fantasmas cuando parten», tanmateix dedicades als «cuerpos» «injuria o sed de amor: carne mordida», homentajats i reverenciats com a essència de la vida. Des del pol oposat a aquesta reivindicació dels cossos, en el seu culturalisme extrem, Alejandro Tarrab mostrà apreci per l’obra de Brossa. I encara major fou l’entusiasme de Roxana Elvridge-Thomas envers la llengua i la cultura catalanes. Ella fou l’encarregada de presentar en diverses ocasions els nostres poetes.

Una imatge del poeta mexicà Max Rojas (molt interessant), en una lectura
al teatre
Guillermo Romo de Vilar, de la ciutat de Pachuca, estat d
Hidalgo.

Però el contacte entre la cultura mexicana i els poetes catalans deixà encara uns fruits molt més concrets. Les jornades es realitzaren coincidint amb les festivitats prèvies d’una de les celebracions mexicanes més importants, el Dia de Morts. Durant aquestes dates, és tradició recitar, inventar i difondre uns versos satírics populars anomenats calaveritas que, prenent la forma d’epitafis humorístics, fan burla de tota mena de personatges públics o de la pròpia mort com aquesta justament cèlebre calaverita dedicada a Diego Rivera:

Este pintor eminente
cultivador del feísmo
se murió instantáneamente
cuando se pintó a si mismo.

Els poetes catalans i fins el crític que els acompanyava participaren d’aquesta tradició escrivint calaveritas com aquestes, algunes de les quals formaren part d’un recital bilingüe de calaveritas:

A Walt Whitman

Arribant cap al peu pla
de l’engany se n’adonà:
l’individu no és la mort, 
la gran mort és el ramat.
Pau Gener Galin

Calavera escultòrica amb un clar
missatge polític.

Aquestes figures s
assemblen bastant
als nostres ninots de falla,
però aquests en versió descarnada.
Al Zócalo en su Fiesta de 
Muertos

Quina festa! Quanta gent!
La mort canta i va fent.
La vida parla de tu,
quan moriràs: tururú!
Ester Xargay

A un dels poetes més
putrefactes
de la
literatura espanyola

Quan vingui aquella oreneta
a fer niu al teu balcó,
pensa que pot ser el poeta:
mata-la a cops de bastó.
Víctor Sunyol

Si no hi cap,
li tallarem lo cap;
si no hi entra,
li tallarem lo ventre;
si no hi jeu,
li tallarem lo peu.
Carles Hac Mor

Absents, però no tant

Com un collar de penjolls
sempre a tocar de la pell,
com un rosari d’estimes
que m’ajuden a ser jo.
Eduard Ramírez

Os cuento un cuento intenso:
un amigo tiene suerte,
con un pollazo inmenso
Xavi se chingó a la muerte.
Jaume Pons Alorda

Al mal poeta

El mal poeta, jeràrquic,
es creu superior, fantàstic.
I acaba sempre morint
de tant mirar-se el melic.
Jordi Marrugat

Tots aquests contactes culturals han deixat altres traces: en el bloc www.poesiacatmex.wordpress.com; en la crònica de les jornades publicada al núm. 54, de gener del 2011, de Caràcters; en les múltiples filmacions amb les quals es prepara un reportatge dirigit per Óscar G. Hernández; i, probablement, en la futura obra d’alguns dels poetes que participaren a les jornades. S’engegaren alguns d’aquells moviments, relacions, coneixements i coneixences tan necessaris per al bon funcionament de la cultura, que no haurien estat possibles sense la logística organitzada impecablement per diversos catalans residents a Mèxic: Neus Ortega, Xavier Martínez, Carles Bondia, Marta Puig i Pep Companys, amb el suport de l’Orfeó Català de Mèxic, l’Instituto Nacional de Bellas Artes, el Club Catalán de Negocios, la Universidad Nacional Autónoma de México i la Generalitat de Catalunya. Gràcies als esforços impagables de tots ells, les jornades foren un d’aquells rars esdeveniments en què persones i institucions s’alien per vèncer els tristos condicionants mercantilistes de la societat actual, fer que la poesia hi abandoni momentàniament el seu paper de parenta pobra i conspiri amb èxit gairebé es diria que misteriós a favor d’una cultura i una humanitat millors.
Mèxic DF, una ciutat de dimensions quasi impossibles, amb 20 milions dhabitants i a 2.000 metres daltitud.

Entrades populars