ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

5 d’abril de 2011

PEP BAS "in memoriam"


Publicat a la revista Caramella (juliol-2010)
Per Salvador Bolufer
PEP BAS
IN MEMORIAM





UN PREÀMBUL 

Pep Bas va morir el dia de Sant Josep de l’any en curs, mentre València s’encenia en flames falleres. Reconec que no sóc cap expert en literatures emotives ni en ressenyes post mortem, però, per circumstàncies que més avant s’hi deixaran entreveure, vaig dedicar un testimoni escrit a la memòria de l’amic que ens acabava de deixar, amb la intenció que fóra publicat al Llibre de Festes de Pego. L’article esmentat ha arribat a mans d’altres companys amb qui vaig compartir el privilegi de gaudir l’existència de Pep, i s’ha considerat oportú que el testimoni en qüestió siga divulgat a través de la revista Caramella, per tal que el seu contingut abaste major i millor difusió al llarg i a l’ample de les nostres geografies. 

El referit llibre de festes ha esdevingut en els darrers anys un autèntic anuari local on, per tant, cal reflectir les coses significatives que en algun sentit estan relacionades amb el petit món de la vida social del poble. I Pep era un xabienc que va viure més de vint anys a Pego, on a banda d’exercir amb vocació i eficàcia com a mestre d’escola (així li agradava definir-se), va participar intensament en les particularitats socials i culturals pegolines durant una època immensa que abasta des dels darrers anys del franquisme fins després de consolidar-se la transició a l’actual sistema polític. 

Però la vida i obra de Pep atresoren valors que van molt més enllà de l’experiència personal i molt pròxima que vaig tenir amb ell durant algunes etapes de la vida i del susdit temps que va viure al meu poble. Vull pensar que les tasques públiques i socials que l’amic de Xàbia ens ha deixat per herència mereixen ser tractades amb més profunditat pels especialistes en les respectives matèries, i confie que els homenatges i reconeixements, tan justos com necessaris, que se li han començat a retre en diversos llocs i de diverses maneres, no es perdran entre les brises silencioses que sentencia el pas implacable del temps, sinó que seran una espècie de tret d’eixida que donarà pas a noves tasques, més justes i més necessàries encara, que permetran l’aprofitament de les bondats humanes i professionals que Pep ens va regalar al llarg dels anys de convivència amb nosaltres. 

Pep Bas i Cabrera va nàixer a Xàbia l’any 1948 i va arribar a Pego a primeries dels anys 70. Molt prompte va establir ací la seua residència, la qual va consolidar alguns mesos després amb la vinguda de Maria Jesús, la seua companya de sempre, mestra també i, igual que Pep, beneïda per l’aura benigna del Montgó i per les bonances majestuoses de la Granadella. Ací van nàixer i van viure la infantesa les seues dues filles –Noa i Olímpia– dues joietes mediterrànies que han heretat el pedigrí dels seus pares, i ací van romandre fins als principis dels anys 90, moment en el qual tornaren a Xàbia per a establir-se allí de forma definitiva. 

EL MESTRE D’ESCOLA 

Com a mestre, Pep va ser un element completament innovador; aplicava criteris pedagògics que, si bé molts d’ells serien homologats i reconeguts posteriorment, aleshores eren matèria prohibida per la normativa vigent imposada pel règim, i susceptible de reaccions acalorades per part de la gent que no es resignava a acceptar els canvis necessaris que els temps demanaven. Fer escola en valencià era per a alguns una espècie de pecat mortal que mereixia porgues i redempcions, però el mestre de Xàbia actuava d’acord amb la seua consciència, no solament per qüestions ideològiques, sinó pel seu convenciment que els xiquets aprenen més i millor si se’ls ensenya en la seua llengua materna. 
El mestre, vestit de músic, amb els xiquets.
Tal i com li agradava a Pep.
A l’escola de Pep, els xiquets i les xiquetes cantaven, tocaven instruments, contaven contalles, feien teatre, reien i jugaven al mateix temps que anaven coneixent les matèries obligatòries d’escolarització, i no per això sabien menys matemàtiques que els alumnes de les escoles més tradicionals. Pep era del pensar que un pegolí hauria de conéixer el Xical abans que l’Himàlaia (és un dir), i s’estranyava quan algú d’ací presumia d’haver visitat la llacuna de Gallocanta (és un altre dir) i no coneixia la Marjal; per això promovia sovint excursions als llocs més emblemàtics del nostre terme, que coneixia com la palma de la mà, i a l’esplai de l’aire lliure explicava als alumnes geografia, geologia, història... i els ensenyava curiositats de la vida i de les bondats de la natura. L’any 1991, l’Ajuntament de Pego va publicar un llibre didàctic amb el títol Pego és el meu poble, del qual Pep Bas fou coautor amb Salvador Pasqual, Ximo Pastor i Àngel Vicente. La tal publicació planteja l’ensenyament i les activitats educatives basant-se en la geografia, la història, els costums i la vida social del nostre poble. Durant els anys posteriors a la referida edició, Pego és el meu poble fou una molt útil enciclopèdia per als alumnes de primària de les nostres escoles, però Bas ja utilitzava la mateixa metodologia vint anys enrere, quan les canyes es confonien per llances, i quan el simple tro d’una piuleta podia semblar l’explosió d’un polvorí. 

EL MÚSIC 

Pep no fou un músic amb titulacions de conservatori. Havia estat format a la Banda de Xàbia, en la qual va causar baixa per disconformitat amb el màrqueting pompós i amb el caire massa convencional que, al seu entendre, havia pres l’esmentat centre musical (malgrat tot, Bas sempre ha respectat en públic i en privat l’existència i la qualitat de la banda del seu poble). Alguns músics que, pels mateixos motius, deixaren en aquells moments la banda xabienca, fundaren amb ell, 25 anys després, l’actual RAS (Romàntica del Saladar), un grup musical molt original i arrelat a la terra que ha abastat un fort ressò pertot arreu de les nostres geografies. Pep Bas era l’ànima de l’esmentada formació; a ella s’havia dedicat de ple des de la seua jubilació (fa un any), i la presentació del seu tercer CD –Casino Jalouse– ha estat el darrer acte públic on ha participat, poc abans de morir. 

A Pego. Any 1983
L’arribada de Pep a Pego va coincidir amb els començaments d’una etapa que havia iniciat la banda de música local després de la dissolució de l’antiga Banda Municipal. El nostre Josep Cendra s’havia fet càrrec de la direcció de la nova banda i havia reiniciat l’escola d’educands de l’Agrupació Musical de Pego (així es va denominar estatutàriament aquella associació que, per fortuna, encara perdura); l’instrumental hi era molt pobre i el seu estat molt precari, els recursos humans i econòmics eren molt escassos i les relacions amb l’ajuntament molt tenses, però les il·lusions que brollaven d’aquella cambra del carrer de sant Joan van seduir Pep Bas i ràpidament es va incorporar al grup, com a músic i com a gregari de luxe. Malgrat que el seu instrument era el clarinet, el caràcter inquiet del nou instrumentista i les necessitats de la banda el portaren a manejar tota la família de saxòfons disponibles (incloent-hi un saxo baríton que hi havia per allí abandonat); fins i tot va arribar a tocar la tuba (instrument de metall amb una embocadura totalment diferent a la canya dels instruments de fusta) i també, quan va fer falta, el bombo o els plats. Com a músic de Pego, Pep va ser un dels iniciadors de la Banda de la Marina Alta (la qual també va dirigir Josep Cendra). La susdita formació instrumental estava integrada per músics de diverses bandes de la comarca que, malgrat la seua nodrida participació en actes festius i reivindicatius, mai no va molestar per a res les activitats de les distintes bandes on pertanyien els músics. La manca de suport institucional i els entrebancs que anaven propiciant els contraris a la referida iniciativa van acabar per fer inviable la continuïtat d’aquesta activitat d’àmbit comarcal. Ja hem dit que aquells temps eren difícils, però també cal dir que en l’actualitat, a pesar que vivim oficialment en un estat de dret, continuen existint pertot arreu dirigents sumits en la monomania d’aprofitar els seus càrrecs (alguns d’ells de sonada rellevància) per a arremetre sistemàticament contra tot allò que no controlen, manegen i/o manipulen. Qüestió de mediocritat... o de mala bava. 

El pis del Pla de la Font on vivien Pep i Maria Jesús s’havia convertit en una llar de tertúlies on acudíem els seus amics a intercanviar opinions, planificar activitats, o simplement a gaudir la companyia que ells ens brindaven. Allí se li va donar fons i forma a un grup de folk que, a ritme de cànter, pandero i esquellot, a cop de guitarres i guitarró, a l’aire de veus humanes de diverses classes i condicions, i amb l’ajuda dels instruments de vent que hi vam incorporar, aconseguírem fer sonar les cançons populars que arribaven al nostre abast, a més de les pròpiament pegolines que anaven recuperant Josep Cendra i Pep Ferrer, i també d’altres més reivindicatives que componien membres del grup. Algun dia tindrem oportunitat de contar el llarg anecdotari d’experiències viscudes pel col·lectiu (amb inclusió de les divertides formes de burlar la ridícula censura de l’època); ara només em cal deixar constància de la valuosa tasca de Pep en favor de la causa, i de l’afecte amb el qual sempre ha pregonat les cançons pegolines que llavors va descobrir, algunes de les quals formen part del repertori de la susdita Romàntica del Saladar. Precisament amb el títol d’una d’aquelles cançons encapçalava J. Frechina l’emotiu article que va escriure sobre la mort de l’amic que ara ens ocupa: “Adéu a Pep Bas; ai, Malena, quin plor!!” 

L’HOME COMPROMÉS I L’AMIC ENTRANYABLE 

Pep era un valencià patriota, progressista, lluitador i amb un fort esperit de treball. L’època que visqué a Pego i l’edat que llavors tenia van propiciar la seua implicació en els esdeveniments importants que anaven succeint-se, com ara les primeres votacions populars després del règim franquista, la devolució del patrimoni sindical i la legalització dels sindicats, l’organització dels partits polítics locals i la constitució de l’ajuntament l’any 1979, la guerra de l’aigua...; i Pep va participar activament en favor dels moviments que defensaven els seus ideals i els models de convivència que ell considerava més justos, tant els que afectaven la seua professió com la resta d’aspectes socials. 

El caràcter extravertit de Pep i la quantitat de facetes que li agradava practicar el portaren a desenvolupar tota classe de tràfecs i col·laboracions: Fou un bon esportista i havia jugat a bàsquet, la qual cosa li va permetre organitzar diverses mogudes en aquesta especialitat (fins i tot va ser entrenador d’un equip local de bàsquet femení, a mitjans dels anys 80); va prestar col·laboracions artístiques, literàries i musicals a diversos col·lectius i, en definitiva, ajudava tot benintencionat que li ho demanava en tot allò que sabia. 

Bolufer, Nando Miralles i Pep Bas, parodiant
les ridiculeses de l'època.
Pego. 1977
Pep admirava la grandesa de les petites coses i qüestionava les misèries de l’ostentació; es burlava dels bufanúvols i dels pilotes, s’entristia en veure plorar un xiquet, o s’emocionava –per exemple– en veure aparéixer per un cantó el sr. Antonio “el Sego” tocant l’acordió amb el ti Evangelino “el Papero” acompanyant-lo amb la guitarra. Recorde un dia de ple hivern, quan Pep es va quedar petrificat en veure un home d’aspecte misteriós enrotllat amb una manta i arrossegant solemnement els peus pel carrer (les seues espardenyes no tenien suport), al temps que cantava xicotets fragments de composicions líriques amb depurada afinació i amb un timbre de veu que ja voldrien per a ells molts professionals del cant. Al final de cada fragment, bevia al gall un glop de vi i s'insultava a ell mateix dient-se "saragüelles, brut, desgraciat, borratxo!". Es tractava de Batiste Saragüelles (per cert, germà d’Antonio “el Sego”), un indigent reconegut, de marcada introversió, de qui alguns majors es burlaven i a qui els xiquets tenien por. Per aquells temps, Ovidi Montllor havia compost una cançó que es titulava “Homenatge a Teresa”, amb la qual recordava amb tendresa les bonances d’una indigent alcoiana que coneixien com “Teresa la Loca”. En un rampell compassiu mesclat amb l’admiració que li va causar la veu de Batiste, Bas va desitjar que apareguera algun Ovidi que fóra capaç de sublimar l’existència d’aquell personatge que no havia tingut sort en la vida. No fou així, i Batiste Pons –Saragüelles– va morir en l’oblit l’any 1977. 

Molt s’ha parlat –i molt més se’n parlarà– de la qualitat humana de Pep Bas. Molta gent se sorprendria si algú els contara les necessitats i les angoixes d’amics o coneguts que Pep ha solucionat de forma desinteressada (moltes vegades tirant-se mà a la butxaca), però jo això no ho faré; són coses massa personals i, a més, a Pep no li agradaria que pregonàrem eixes actituds tan particulars. 

Tolo Bas, Coeta. Pare de Pep
El passat 22 de gener vaig actuar a Xàbia amb El cantar de la burrera. Sabia que Pep Bas i la seua família estarien allí; també sabia que després de l’actuació ens saludaríem i ell em preguntaria per les novetats que poguera haver a Pego (sempre ho feia). Però no podia imaginar que aquella seria l’última vegada que ens veuríem. Tinc encara en el cos la mateixa sensació d’incredulitat i de rebel·lia que ell va tenir quan va morir el seu pare, el senyor Tolo Bas, llaurador i músic xabienc per qui Pep sentia autèntica passió, i de qui va heretar noblesa, bonhomia i aquella franca rialla, d’orella a orella, que Tolo Coeta lluïa de manera permanent. 

Amb l’esperança que les llavors sembrades per Pep produïsquen les millors collites, acomiadaré l’article dedicant a l’amic un enorme pensament... on s’escolte una pacífica Muixeranga, mussitada entre brises mediterrànies pels ecos màgics de la Romàntica del Saladar. 

Va per tu, Pep. Gràcies per tot, amic. 

Entrades populars